Però, quants som?

Sembla, però, que hi ha un càlcul que es manté impossible de quadrar, i és el cens de població. Algun dia sabrem amb exactitud quants som en aquestes valls? Les dificultats són òbvies, amb el constant moviment migratori. Semblaria que amb la crisi estem més a prop dels temps on imperava l’emigració, per manca de recursos i oportunitats, que la immigració en creixement geomètric a partir dels anys trenta del segle passat. Entre els joves a les universitats del nord i del sud i després, on troben millors oportunitats professionals per a la seva formació, fins als residents que, amb la davallada de llocs de treball, han cercat refugi als llocs d’origen. I no parlem dels visitants, turistes i excursionistes, que de tant en tant tornen a omplir les vies públiques, sobretot en dies assenyalats. No fa gaire hem pogut llegir el balanç de l’any passat, amb un recompte de 7,85 milions de persones arribades, entre turistes i excursionistes, curioses denominacions per distingir els que fan com a mínim una nit d’estada i els que marxen el mateix dia de l’arribada. Per cert, és una excel·lent notícia que el creixement més notable sigui de turistes i que, a més, predominin els que porten la família. Però no ens allunyem de la matèria. El cas és que sembla que ens trobem a les antípodes d’aquell maleït Rockwell Falls de pel·lícula, on feia tot un segle que no variaven els 436 veïns ni en un de sol. No era exactament el cas, però l’estabilitat es va mantenir aquí fins al primer terç del segle XX en unes tres mil ànimes. O no, Lluelles? Entre això, o el conservadorisme dels qui propugnen el creixement zero (en habitants) i els favorables al creixement il·limitat i constant, hi ha un terme mitjà que sembla raonable, per les limitacions –no només, però també en extensió– del país. Unes dimensions que al·leguen sovint les autoritats en les negociacions amb la Unió Europea perquè a Brussel·les reconeguin i admetin restriccions al principi de la llibertat de circulació de tots els ciutadans dels (i entre els) estats membres. Tot i que potser, amb les reaccions de por davant el terrorisme integrista islàmic i les allaus de refugiats, sembla que aquest dret reconegut es troba en perill, i no pels petits estats que negocien nous tractats diferenciats. En definitiva, la gran diferència a l’hora de recomptar-nos es mostra cada vegada entre el que xifren els comuns i el que computa el Govern. Deien els mestres de matemàtiques de primària que mai no es poden sumar pomes i peres, i és que, efectivament, les bases de tots dos censos no són les mateixes. Els càlculs comunals es basen en els respectius residents empadronats. Amb el factor afegit –i sovint desmentit– que la població és un dels barems a l’hora d’establir les transferències –de recursos econòmics– que l’administració central ha de cedir a les locals. El Govern compta els passaports dels nacionals i els permisos de residència vigents. I són magnituds, sens dubte, diferents. Un nombre incalculable de persones que marxen del país, per motius ben diferents, per mandra o no pensar-hi, o en alguns casos amb la voluntat d’evitar que els localitzin per fugir de complir compromisos adquirits, no es donen de baixa al comú ni a Immigració. Més fàcil és que ho facin –si s’havien preinscrit– als registres consulars dels països d’origen, per a ajuts a la repatriació o, com a mínim, per emportar-se béns sense o amb una mínima càrrega impositiva a la duana. Continuen figurant indefinidament a les parròquies els veïns residents desapareguts, però no a Immigració, on s’esborren quan no renoven els permisos corresponents, més que això impliqui retards. Amb tot plegat, hem vist que la suma dels recomptes comunals és de 78.014 ànimes, com es deia abans. I el del Govern baixa a 71.732. Déu n’hi do, una diferència que s’apropa al deu per cent. I això, parlant sempre d’habitants de dret, sense comptar els qui no han regularitzat la seva presència i fa més dels tres mesos que són el termini oficial per considerar-los turistes. Perquè ja no és com abans, a l’inici del funcionament del servei d’ordre, quan els agents demanaven sistemàticament la documentació als vianants, fins i tot coneguts –que eren majoria– si més no per recordar-los que l’havien de renovar si la tenien caducada. O sigui que, tot i el control –molt més fàcil– dels moviments vegetatius de la població, entre naixements i defuncions, semblem condemnats a no saber mai quants som, realment, els pobladors d’aquest petit país.