Panorama per després d’una crisi

Seria interessant, com a mesura de reflexió i anàlisi, avaluar els danys ocasionats per la crisi (com es fa quan ha passat una catàstrofe natural, terratrèmol, tifó...), com ha quedat el país, què es pot aprofitar i quins canvis cal fer. Després caldria analitzar què han fet els que tenien la capacitat de decisió (els polítics), com van actuar, i si aquesta actuació els mereix el crèdit per refer i recompondre els danys rebuts. El que sí que és segur és que si no es fa una anàlisi de la realitat, difícilment es podran aplicar les mesures adequades, i el resultat difícilment podrà ser positiu. Entre el 2007 i el 2014 la caiguda del PIB va superar l’11% i la reducció de la població va ser del 7% i els assalariats són un 11% menys, fent que la tassa de dependència de la CASS hagi passat dels 5,27 assalariats per cada jubilat a un preocupant 3,94 assalariats per cada jubilat... només en set anys! Sembla, doncs, que allò que a qui no estigui content li recordin i li mostrin on és la frontera, és força negatiu per al país, i podria arribar a ser perillós. Sobretot si fan marxar els crítics i són substituïts per altres afins que ajudin a apuntalar una situació no gaire sostenible. La part positiva és que, almenys, els paguen a preu d’or i fan augmentar el salari mig, però de moment això no ha estat suficient perquè pugi el salari mig, que el 2015 va ser del 3,5% inferior al del 2014, i se situa a nivells de l’any 2009. Les reserves del Fons de la branca general de la CASS (que no inclouen els Fons de la branca de jubilació) ha passat de 63,5 milions d’euros el 2007 a 0 (sí, zero!), però és que el Govern ha hagut de fer aportacions per valor de 141,7 milions d’euros per mantenir el sistema. Les despeses sanitàries han crescut lleugerament en aquest període, la reducció de la població quedaria compensada pel seu envelliment, i a més edat més despesa sanitària. Però això no ha estat cap obstacle perquè les despeses del SAAS hagin crescut del 2007 al 2013 fins al 32%, i el cost per habitant hagi augmentat el 44%, fins als 686 euros per habitant/any, el cost d’una assegurança mèdica privada, i Govern hagi hagut d’aportar uns 103,60 milions d’euros per mantenir-la. Dir a dia d’avui que la reforma sanitària és inajornable, i que si no es fa en aquesta legislatura seria una decepció, després de veure aquests comptes, sona (amb el major respecte) a broma de mal gust i a una falta de respecte al país i als seus ciutadans, sobretot als obligats tributaris. Curiosament, abans de fer la reforma sanitària i saber la dimensió correcta que hauria de tenir, els serveis que hauria d’oferir, i el cost a assumir, l’administració ja ha decidit fer pagar més als assalariats i empreses... És com posar el carro davant dels bous, però sembla que és una forma d’actuar marca de la casa. En el mateix període de temps, la despesa de l’administració central es va incrementar més del 56%, és evident que hi ha un problema amb les despeses, però la solució ha estat incrementar els ingressos. I quan l’administració augmenta els ingressos, com que no genera valor (les inversions són improductives) aleshores vol dir que els ciutadans han de pagar més del que ja pagaven, i s’entra en una espiral perillosa, l’augment dels ingressos permet gastar més i... és una formula molt simple i senzilla per a l’administració, i força desagradable per als obligats tributaris. L’altre aspecte a tenir en compte en l’increment dels ingressos fiscals de l’administració és si el marc fiscal està ben implementat, i la repercussió és justa i solidària entre els obligats tributaris. El marc fiscal implementat a Andorra és una còpia del marc fiscal espanyol, però excloent tota la part de la fiscalitat de les societats patrimonials. El marc fiscal d’Espanya és conegut i reconegut per ser injust. És injust perquè el gros de la recaptació de les rendes de persones físiques recau sobre les classes mitges i mitges altes, no sobre les altes, i és doblement injust perquè mentre als països de l’OCDE els ingressos fiscals representen sobre el 38-40% del PIB, a Espanya, amb uns tipus impositius més elevats, solament recapta l’equivalent al 32% del seu PIB; el frau també ajuda en aquest aspecte. Les còpies no superen mai a l’original, però si l’original ja no és bo, i la còpia no és un fidel reflex de l’original, aleshores hi ha moltes possibilitats que surti un nyap. I el resultat a Andorra és un marc fiscal encara més injust que l’espanyol. La injustícia és evident quan la càrrega fiscal recau exclusivament sobre el teixit productiu, empreses i treballadors. Però a més presenta aspectes curiosos i contradictoris. L’exempció de tributar pels dividends de les empreses nacionals, per exemple. Un empresari que fins ara era retribuït per la seva empresa amb un salari, ara que els salaris tributen, l’habitual serà que la remuneració d’aquest empresari deixi de ser salari i passi a ser via dividends, que no tributen. La conseqüència serà una menor recaptació de l’administració per IRPF, i una descapitalització de l’empresa. En un entorn d’obertura econòmica, quan més fortes i capitalitzades estiguin les empreses, i més capacitat tindran per fer front a aquest nou escenari de competència i inclús per sortir a l’exterior, curiosament l’efecte contrari del què el marc fiscal pot produir. L’exempció dels dividends hauria d’anar acompanyada de mesures compensatòries, com per exemple desgravar la part de beneficis que es destinin a reserves. Però sembla que, o s’espera que, poques empreses vinguin amb l’obertura econòmica o que el que realment preocupa a l’administració és recaptar diners per quadrar el pressupost i res més. O potser són les dues coses? És un exemple de com una bona mesura, mal aplicada, produeix un efecte negatiu. En relació al deute, durant aquest període de crisi (2007–2014), el deute total (públic i privat) es va incrementar lleugerament. El deute de les administracions públiques es va incrementar el 188% fins als 1.100 euros, i el deute privat va créixer fins al 2012 i des d’aleshores es va reduint. La morositat també s’ha reduït en l’últim exercici, segur que la reducció del deute i de la morositat deuen tenir relació amb el fet que els bancs atresorin més de 450 milions d’euros en actius immobiliaris no afecten a explotació, i que la major part d’aquests provenen d’execucions hipotecàries. A Espanya, el regulador va obligar a tots el bancs a aprovisionar per tots el actius immobiliaris no afectes a explotació amb més de tres anys en els balanços, a raó del 80% del valor pels terrenys, 60% del valor de la unitat immobiliària per residències secundàries, i 50% del valor per les primeres residències. I a Andorra? Resulta molt sospitós que una entitat declari que a l’exercici 2014 va fer una forta dotació al seu fons de provisions per insolvències per fer front a la morositat futura. Voldria dir que esperen un empitjorament de l’economia? O que el seu balanç conté més morositat de la declarada? I esperen una millora de les condicions de l’economia que permeti que aquesta morositat encoberta aflori. En moments difícils, com els passats, els actuals i futurs, i com diu la inscripció de l’escut, units s’és més fort davant de l’adversitat, i l’administració hauria de ser un element fonamental de cohesió de la societat, però malauradament no és aquest el cas. Les mesures preses per l’administració en el terreny de la fiscalitat, per exemple, són comparables a una mena de Robin Hood a la inversa. Amb un panorama com aquest, i veient el que ha fet i el que està fent la classe política, demanar-se per què augmenta l’abstenció a cada consulta electoral, hauria de catalogar-se de miopia o directament d’acudit dolent. És evident que la classe política ha demostrat i està demostrant una incapacitat per fer front a la situació actual i als reptes que té plantejats el país i tots (sí, tots!) els seus ciutadans, i l’augment de l’abstenció és un reflex d’aquesta incapacitat de les diferents opcions polítiques que es presenten. És el problema que tenen els polítics, que no pensen en el que realment importa al país i als seus ciutadans, solament tenen en compte els vots, prefereixen una mala decisió que els faci guanyar vots en les properes eleccions (solament a les properes, no veuen o no volen veure més enllà) que una decisió correcta i adequada, però no popular, i que pogués tenir un cost electoral. D’això se’n diu populisme. L’exgovernador del Banc d’Espanya Miguel Ángel Fernández Ordóñez, en el seu llibre d’aparició recent, fa una molt bona definició del populisme: “El populisme és una droga que produeix una eufòria momentània, però que després ens deixa inclús pitjor que abans de consumir-la”. I ja se sap que les drogues són dolentes, però és que a més produeixen addicció.