Madriu-Perafita-Claror

Tampoc ens atabala, ni poc ni molt, avenir-nos al seu confort sense condicionar probables inconvenients. Això també ho havíem dit. D’alguna cosa hem de morir. Irreflexivament, diguem-ho. Alliberant la nostra impotència. Realment, un altre model social està evolucionant. Defallim-hi com aquella granota que creient-se en lloc segur, anava traient partit del plaer de banyar-se en un enganyós recipient, fins que quan es va adonar del perill ja era massa tard per sortir-se’n. Havia perdut la força i l’esma de retruc. Un món enginyat per gestionar guanys a curt termini. De multitud de paradoxes i de grans escenificacions polítiques i culturals, per acontentar el populatxo amb tímides voluntats introbables. Per a bé o per a mal, el bon ull clínic del metge de capçalera ha passat a ser una màquina plena de llumenetes de colors, ninots, ratlles, números i lletres. De la mateixa manera i com tantes altres coses, una singladura similar ha seguit el bon ull d’aquell mecànic del teu cotxe, que només d’escoltar el rum-rum del motor pràcticament et deia la causa de l’avaria. Potser seria millor, si no radicalitzéssim l’èxit a la recerca d’objectius il·limitats, amb riscos de conseqüències imprevisibles. Llavors, sense experiències extremes en tots els camps professionals, és de llibre que no s’agilitzarien els resultats. Mare dels ous i dèria de la nostra societat. En qualsevol cas, fins ara tampoc no ens ha importat com hem fet cada pas. No ha calgut posar-nos pedres al fetge. Sempre a l’abrigall de l’índole massa narcisista de la persona, s’ha fet quan aquesta ha dictat el que havia de fer-se. La continuïtat d’estratègies i prioritats per les formes de tostemps. Les complaences a les perspectives d’uns compromisos polítics. Els condicionaments als ordres unitaris en mans d’un sol sobirà. Tot plegat, cap cosa fa creure que un nou model ens ho pugui canviar. Ja sabem que estem travessant escarransits moments econòmics i laborals, no essent gens engrescador embadocar-nos inalterablement des de la globalitat del sistema, amb constants mesures d’estimulació per reimpulsar uns creixements que des del 2008 ens alegren un dia i ens deceben l’endemà. Pensar en creixements infinits és somiar truites. Ja només ens faltava l’ensurt i les seqüeles consolidades de la intervenció de BPA el març del 2015. Pretenent el govern dels Estats Units liquidar tota la plaça financera andorrana (segons comentaris a peu de carrer). És evident que amb aquests poti-poti, nosaltres ben poc hi podem fer. D’altra banda, tenint en tan sols 468 quilòmetres quadrats els tresors que tenim enmig d’aquests meravellosos paratges muntanyencs, un dels quals la vall del Madriu-Perafita-Claror, declarada Patrimoni de la Unesco l’1 de juliol del 2004, en la categoria de paisatge cultural. Afegint-se així el Principat d’Andorra als altres 88 llocs que ja existien arreu del planeta. Traguem-ne, doncs, més profit que la granota i siguem, aquí sí que ho podem ser, els protagonistes principals, posant els mitjans apropiats, per preservar i fer respectar amb la mateixa perseverança que s’exercita en el compliments d’altres normatives. No deixem que aquestes fondalades amb els seus cims siguin un cau de deixalles, malmetent-se els camins assenyalats (GR). com està succeint amb el GRP que passa per Juberri cap a la Rabassa, amb trossos de senders que semblen autopistes. L’aigua no n’ha estat la culpable. Segurament deu fer més de 40 anys bons caps de família amb el seu tarannà, avui quasi oblidat, van començar a tallar i a polir aquests tresors sense saber-ho. Tallar i polir un país com solament els mestres lapidaris saben tallar i polir els diamants. En els últims 15 anys, han aparegut talladors i polidors d’altres escoles i amb altres criteris. Afortunadament, les munta­nyes encara són les mateixes.