El relleu

Li ho dèiem amb estimació. Mossèn Josep morí el 7 de febrer del 1951. Avui, fa 65 anys. A la làpida funerària del cementiri de Bellcaire hi llegim: 38 anys de cura pastoral a Bellcaire. Tots els anys li ofreno per Tots Sants una branca de gavernera i un llantió de Meritxell. Dono les gràcies a Bellcaire que guardi i respecti el nínxol de mossèn Josep com a patrimoni espiritual i cultural del poble. Em prenc la llicència de fer història. Mossèn Josep arribà en tartana a Bellcaire el mes d’abril del 1915. Ara ha fet 100 anys. Fou acollit al carrer de cal Batista per tots els veïns presidits per l’ajuntament en pes i la guàrdia civil. A la benvinguda de l’alcalde, el nou rector respongué amb la salutació evangèlica “vinc per servir a tots”. Durant la guerra del 1936 en la qual assassinaren tants sacerdots, se salvà gràcies a l’alcalde republicà, que l’amagà a la seva propietat. Ningú no es pogué imaginar en els tres anys de guerra que l’alcalde Teixidó tingués un capellà a casa. Amagar un capellà era castigat amb la pena de mort. La missa funeral de la mare de la Maria Teixidó –Andorra entre altres bellcairencs ens ha acollit els dos– va ser l’ocasió per donar gràcies a la família de l’alcalde republicà: “Celebro avui la missa per la vostra mare gràcies al vostre avi que salvà la vida de mossèn Josep de les mans assassines de la guerra. Si mossèn Josep hagués mort, no m’hauria pogut portar al seminari.” Amb el Pepe de cal Perejaume, l’Andreuet de cal Garí vaig començar a ser escolà de mossèn Josep l’any 1947. Teníem vuit anys mal fets. Coneguérem el seu geni de mil dimonis. “Cafres més que cafres, russos”, ens tirava de la trona avall. Però tot el que tenia de geniüt, havia de bon cor. Qualsevol motiu li era bo per crear una associació. Fundà l’Acció Catòlica per als joves, les Filles de Maria per a les noies, el Sagrat Cor per als adults, les majorales, fins i tot un grup de teatre i una coral. Dels tres escolans, fou a mi a qui més martellejà: “Has de ser capellà.” El bisbe Iglesias preguntava al final de les visites pastorals si al poble hi havia algun nen per anar al seminari. Mossèn Josep m’agafà pel braç i digué al bisbe que m’acabava de confirmar –en aquells anys totes les edats eren bones per confirmar-se–: “Aquest nen vol anar al seminari.” Vaig quedar atrapat davant de tot el poble. Qui ho havia de dir, 16 anys després, que aquest bisbe Iglesias m’enviarà de capellà de Canillo. I encara hi sóc! El 3 de setembre del 1950, els meus pares, després de recollir un passi a la guàrdia civil de Bellcaire, m’acompanyaren en cotxe de línia al seminari de la Seu. Ignorava totalment què era un seminari. Vaig començar allò que seria la meva vida: posar-me en camí i que sigui el camí qui m’assenyali el camí a seguir. Per les vacances de Nadal, el dia primer de gener del 1951, mossèn Josep em convidà a dinar. Fet inesperat. L’interior d’una abadia era més claustre que un convent de clausura. La meva mama vestí aquell vailet d’onze anys de seminarista de cap a peus: pantalons negres, americana negra, camisa blanca i corbata negra. No sé de què vàrem parlar. El 7 de febrer del 1951, el rector del seminari, el doctor Gregori Creus, m’assabentà: “Mossèn Josep Escolà ha mort.” No sé per què. Vaig plorar. Tenia 11 anys. Avui als 76 anys he comprès el missatge d’aquell dinar: “Era el seu comiat per dir-me: ‘Seràs el meu relleu.’” Nous temps, noves maneres de ser capellà. No canto les mateixes cançons que mossèn Josep, ni cuino el mateix menú, ni camino pel mateix camí, ni creo els moviments que ell va crear. Però quan canto, cuino, camino, fem AINA, tinc l’Esperit de mossèn Josep a dins. D’ell vaig aprendre a estimar el que estimen els veïns de la par­ròquia. Acompanyar els joves per llocs estranys que siguin, és estimar-los. Fer que el mateix poble m’ensenyi a ser aquell capellà rural que havia somiat quan feia d’escolà. La gent gran que ja són al cel, els turistes d’estiu i d’hivern, els joves, els adults m’han fet do de la riquesa i de la força que un capellà porta en el seu interior quan se sent lligat a una ter­ra, a un lloc, a un poble i al seu bisbe a qui deu obediència. Ofreno avui, 65è aniversari del traspàs del meu rector mossèn Josep, la missa a casa de la meva Confident perquè tots dos m’ajudin a caminar i que el camí em vagi assenyalant el camí cap endavant.