Supervivència política

Sobrevisqué a la Revolució Francesa, al Directori, al Consolat, a l’Imperi i a la Monarquia. I fou ministre de la Policia, després de certa travessia del desert. Jo n’he conegut a Andorra de personatges així. Pocs, certament, però al cap i a la fi, n’hi ha hagut. Personatges que ocuparen càrrecs de certa importància en el si de l’administració institucional del país, començant del no res o gairebé, i passaren per responsabilitats (altes) institucionals diverses, i a voltes contradictòries unes amb altres, tenint en compte la preparació dels protagonistes. Jo sempre els he admirat aquests personatges que ho accepten tot, pel que fa a càr­recs, com a subjectes passius sotmesos a una mena d’imperatiu categòric o a destins divins. “Em demanen que ocupi aquesta cadira?”, “doncs sí, endavant”, deuen pensar que amb l’ajuda de déu –en minúscula en aquest cas– se’n sortiran i tan satisfets ells. I els admiro o bé perquè són inconscients –com nens entremaliats amb una nova joguina– o es pensen que algú altre ja els ajudarà, o si altres ho fan o bé ho han fet, ells per què no?, o bé, i en aquest cas no els admiro, sotmesos per supèrbia, o senzillament per cobdícia, orgull o fatxenderia; i això en èpoques no constitucionals, o ja des de la Constitució, han viscut anys i panys sempre en el si de l’alta administració, amb règims polítics diferents (¿?), i adaptant-se sempre a aquell que mana. Mai no se’ls ha ocorregut cap altra visió o ocupació que el càrrec polític, sorgint de la base que alguns han estat funcionaris sempre, i per això han demanat les corresponents excedències. Però el que m’interessa ressaltar és que sempre hi són, no com a animals polítics, sinó com a subjectes polítics administratius i/o institucionals. Són o han estat supervivents a tots els canvis ideològics (¿?) que ha viscut Andorra en els darrers 30-40 anys. I, ben entès, normalment no dimiteixen, si ho fessin o ho haguessin fet, ja no serien resistents. Jo més aviat els anomenaria col·laboracionistes de tots i de tot. Aquesta mena de persones contínuament reeixides només els motiva, em sembla, el fet de resistir els seus enemics. I no es tracta que pensin allò tan humà, ensems que idiota, que consisteix a creure: “Jo sóc millor que tu”, sinó més aviat creure: “Tu no ets millor que jo.” I d’ací, la perennitat dels supervivents amb oficis diversos, però sempre amb assegurat benefici. Ben entès, i ho dic de manera sincera, que no pretenc qualificar de dimonial res, ni ningú. Només constato personalment el meu pensar que pot anar errat, però en tot cas em sorprèn la gran capacitat d’adaptar-se a qualsevol tipus de tasca política, sigui al nivell que sigui, per part d’algunes persones. Sempre he pensat que la política no és una professió, o com diu el periodista Rafael Jorba, un ofici, però el polític hauria de tenir ofici, és a dir, olfacte, iniciativa i menyspreu per les moixaines dels seus clients. Cal ser realistes perquè a la política els astuts sempre guanyen els il·lusos, els visionaris. Els homes d’Estat han estat, sobretot, visionaris i s’han aixecat damunt del temps immediat.