Una paraula plena de vida

Fa uns anys els cristians parlaven de la gràcia amb més freqüència. Precisament el dilema decisiu de la vida, es formulava en aquests termes: estar en gràcia o estar en pecat. Avui tot això sembla haver quedat arraconat com una cosa d’importància secundària, i la paraula mateixa gràcia amb prou feines té per a molts creients un significat especial. No obstant això, la fe cristiana no ha trobat una paraula més adequada per expressar la bondat, l’afecte i la misericòrdia de Déu. L’home no és un ésser des-graciat. No està en desgràcia. Tota persona, ho sàpiga o no, compta sempre amb la gràcia, és a dir, amb l’amor, amb la tendresa, amb la misericòrdia de Déu. Tot i el més indigne, el més perdut, està sempre cobert per la gràcia de l’amor i del perdó de Déu, que l’acull i que estima tot­hom sense fi. Encara que certa predicació hagi pogut suggerir el contrari, no és que els homes haguem de ser bons perquè Déu ens accepti i ens estimi. Déu ens estima perquè és Amor i no pot ser d’una altra manera. Malgrat la nostra mediocritat i el nostre pecat, Déu no deixa d’oferir-se i comunicar-se. No es retira de nosaltres. El nostre pecat no destrueix la seva presència amorosa. Déu segueix aquí, sostenint i encoratjant el nostre ésser amb amor, respectant totalment la nostra llibertat, cridant-nos silenciosament, a una vida més plena i més feliç. Tot és gràcia, perquè tot, absolutament tot, està sostingut, embolicat i penetrat pel misteri d’aquest Déu que és gràcia, acollida i perdó per a tothom. La gràcia és la presència salvadora de Déu que se’ns regala permanentment i de mil maneres a tots i cadascun de nosaltres a través de persones, experiències i esdeveniments que sostenen la nostra vida, ens interpel·len i ens fan créixer cap a la Vida definitiva. La gràcia és Déu present en la nostra existència sencera.