Això és sobirania?

La notícia de referència són els interrogatoris que, al llarg de tot un dia, van fer a ciutadans del país el magistrat de l’Audiència Nacional José de la Mata –el mateix del cas Neymar, el jugador del Barça– i la segona de la fiscalia anticorrupció, Belén Suárez, vinguts expressament amb aquest objectiu des del sud del Runer. Perquè fins ara havíem vist com a procediment normal per a aquests casos la figura de la comissió rogatòria, amb l’enviament d’un qüestionari per la via diplomàtica, i la tramesa posterior a l’òrgan judicial nacional competent, hom deduiria que aquesta actuació d’una autoritat estrangera, en un àmbit tan fonamental per a la sobirania nacional com el poder judicial, no estava emparada en cap tractat internacional ni bilateral. Quan tot just comencen les converses oficials d’un tractat d’associació amb la Unió Europea, sense integració a l’espai judicial comú de l’ens continental, quan el nostre servei de policia no està integrat a l’Europol, què feien aquí aquests dos personatges actuant directament sobre andorrans o residents com si fossin a casa seva? Cert que els membres de la judicatura espanyola ens havien visitat altres vegades, però només per demanar informació i intercanviar parers amb els homòlegs nacionals. I també –però menys– a la inversa. Pero d’això a instruir un procediment espa­nyol frontera endins sembla que la distància és massa gran. Les preguntes eren sobre el suposat blanqueig de capitals –que no està previst com a delicte al nostre Codi Penal vigent, si els diners són d’origen legítim– de diversos membres de la família de l’expresident de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol. Però l’important no és el què, sinó el com, les formes. Qualsevol pot veure el contrast entre aquest fet i la declaració dels germans Cierco per videoconferència per respondre a les preguntes sobre Banco Madrid. Naturalment, ni el magistrat De la Mata ni la fiscal Suárez van fer aquest pas en la seva investigació sense encomanar-se a ningú. L’autorització la va donar la batlle Maria Àngels Moreno, encarregada del vessant andorrà de la mateixa investigació. Després de consultar la fiscalia i/o el Consell de la Justícia, o per iniciativa pròpia? Aquestes dues institucions –i el Govern, com a mínim en l’àmbit del titular d’Exteriors– haurien d’esclarir-ho i dir la seva sobre aquesta visita peculiar. De la batlle Moreno cal recordar que va tenir una altra iniciativa pròpia, fa alguns anys, quan va autoritzar el control de les comunicacions telefòniques dels mòbils dels periodistes Toni Solanelles –aleshores d’aquest mateix mitjà– i de l’avui director, Ricard Poy. Diverses sentències, fins i tot una sobre Solanelles a Estrasbug, van coincidir que a tots dos professionals se’ls va vulnerar el dret fonamental al secret de les comunicacions, reconegut internacionalment i que figura explícitament a la nostra Constitució, que aquest any compleix els 25 anys de vigència. Però a efectes pràctics, ningú va pagar responsabilitats oficials per aquells fets, ni els afectats van tenir cap rescabalament més enllà de la satisfacció moral de donar-los la raó. Com a detall, si es vol secundari, el magistrat De la Mata, que segons el que llegim era qui preguntava, es dirigia sempre als interpel·lats en espanyol, amb absoluta ignorància de la llengua oficial del país que trepitjava. Res d’estrany, si va fer el mateix el cap de Govern del mateix Estat quan ens va visitar oficialment, però que afegiria un toc més d’humiliació als qui es van veure compel·lits a comparèixer a l’estranya cita. S’imaginen un batlle o magistrat andorrà preguntant a la seu de l’Audiència Nacional espanyola ciutadans de l’Estat veí en català? També recollia la informació reiteradament citada que “es plantegen” una protesta a Espanya sobre aquesta circumstància lingüística concreta. És molt poc freqüent que els anuncis d’aquesta mena es facin finalment realitat i el que interessaria saber és si la queixa, sobre el fons de l’afer i no només sobre aquest aspecte formal, s’ha presentat o es presentarà a les institucions pròpies i properes, fiscalia, Consell Superior, ministeri d’Exteriors... I després hi ha compatriotes de pota negra, que per gelosos defensors del mite de la sobirania nacional s’oposen a l’aproximació a l’Europa política, ni com a associats. La sobirania que va obligar a incloure el delicte de contraban al Codi Penal propi, després del desplegament a la frontera sud de la guàrdia civil per impedir l’exportació il·legal de tabac? La que va respectar el president de la República Francesa Sarkozy, anunciant que deixaria de ser Copríncep si Andor­ra no sortia de la llista de paradisos fiscals? El que sembla una ingerència espanyola a la vida judicial nacional, probablement creant inseguretat jurídica en els ciutadans afectats, no és una mostra menor de com és de feble i limitada la independència sobirana d’aquest Principat (i de cada vegada més estats, davant les institucions i els grans capitals multinacionals) i, davant el que sembla pel que hem llegit, els càrrecs públics i les institucions concernits haurien de fer quelcom, que seria ben diferent aquesta vegada de tornar a aplicar el vell sistema –del tot obsolet avui– de fer l’andorrà.