Hassan Rohani i el ridícul italià
Les imatges ‘indecents’ tapades per caixes fetes a mida als Museus Capitalins feien mal als ulls
Com pot ser que una cultura com la italiana que s’enorgulleix de mostrar obres d’art, on el nu hi té un paper preponderant, s’hagi ajupit davant del protocol d’un visitant d’un país islàmic. Ni vi a la taula ni estàtues nues. El govern comandat pel primer ministre Matteo Renzi ha fet tot el possible perquè res enterbolís la visita del primer mandatari d’un país que ofereix molts possibilitats d’inversió ara que se li han aixecat les sancions pel seu programa nuclear. Hassan Rohani va arribar acompanyat d’un seguici multitudinari –sis ministres i un centenar d’empresaris, tots ells rodejats per un nodrit cordó de seguretat– i amb una cartera de comandes que puja a uns 17.000 milions d’euros en contractes. I la situació no està per deixar passar l’ocasió. Però una cosa són els negocis i l’altra amagar l’art mil·lenari per no ferir els perjudicis d’un visitant per important que sigui. Les imatges indecents tapades per caixes fetes a mida als Museus Capitalins, ubicats a la plaça Campidoglio, dissenyada per Miquel Àngel, feien mal als ulls. De ben segur que potser vostè ha visitat Roma i ha pogut admirar moltes estàtues i quadres on hi ha nus sense escandalitzar-se. Formen part de la nostra cultura romana mil·lenària. El govern italià, davant la figuranccia –i com se sol fer en aquests casos– ha buscat un boc expiatori: la culpa és de la cap de protocol de la presidència del Govern: Ilva Sapora, una dona elegant i atenta, de 64 anys. Que el seu excés de zel per no ofendre l’hoste iranià la va portar a la ridícula decisió de fer cobrir les impúdiques estàtues del patrimoni romà. A part de l’afer de les estàtues, el protocol també va tenir molta cura que a la recepció ofrenada pel president de la República, Sergio Mattarella, igual que al sopar oficial amb el primer ministre, Matteo Renzi, no se servís vi ni cap altra beguda alcohòlica, que també és tabú per als islamistes. La visita de Hassan Rohani a Itàlia és la primera a Europa d’un president iranià des de fa 16 anys, a causa de la deriva radical que s’havia decantat amb governs anteriors. L’elecció de Hassan Rohani com a president de l’Iran, el dia 13 d’agost del 2013, líder del Partit Moderat i del Desenvolupament i –sobretot– en acceptar les exigències occidentals de sotmetre el programa nuclear d’enriquiment d’urani per impedir el desenvolupament de la bomba atòmica, han propiciat que l’Iran pugui exportar petroli i poder negociar sense cap tipus d’entrebancs. Itàlia era l’inici d’aquesta nova etapa i que el govern de Roma ha portat a un àmbit inacceptable. Però malgrat tot l’Iran no és dels països islàmics més tancats i conservadors. N’hi ha de pitjors. Els que hi han estat s’han quedat sorpresos per alguns detalls concrets. Posem alguns exemples. El taarof són les regles d’etiqueta a l’Iran. Si el conviden a sopar o li ofereixen qualsevol tipus d’ajuda cal rebutjar-ho moltes vegades abans d’acceptar-ho. Aquesta norma s’aplica fins i tot quan se’ns convida a prendre un te després d’haver sopat. I ningú li vendrà la seva mercaderia al mercat si no se li demana com a mínim tres vegades. A la majoria de llars no hi ha taules ni cadires. Quan els components d’una família mengen o descansen s’asseuen sobre uns coixins especials col·locats al terra o sobre estores. Els iranians han teixit boniques estores durant més de dos mil·lennis i mig. Que és el segon país del món en canvi de sexe. Les operacions de canvi de sexe estan permeses tant per la legislació com en el marc de les regles religioses. Els cirurgians iranians fan més operacions de canvi de sexe que els metges de qualsevol altre país a excepció de Tailàndia. La civilització d’aquell país és una de les més antigues que existeixen al món. Alguns dels seus assentaments van ser fundats fa 4.000 anys abans de Crist. I, finalment, a diferència de l’Aràbia Saudita, país veí i enemic declarat, les dones a l’Iran tenen dret a votar, conduir cotxes i a viatjar soles, participen al Parlament, tenen dret a l’educació i poden assistir a les universitats. Per tot plegat es fa més difícil d’entendre que Itàlia hagués caigut a humiliar-se, a fer la figuranccia davant de tot el món.