Ens juguem el futur en una taula

La Unió Europea és el marc geogràfic que ens rodeja i és impensable defensar posicionaments enfrontats amb el nostre entorn natural. Aquesta és per a mi una premissa bàsica que ens porta a negociar un acord que defineixi d’una vegada per totes les relacions econòmiques i socials amb els estats membres de la UE. Però aquest anhel d’encaixar no ens pot fer perdre de vista que s’ha d’aconseguir un acord que doni plenes garanties d’un marc econòmic favorable. De res serviria tancar un text que ens aboqués a un empobriment inexorable a causa que les limitacions imposades fossin tan extremadament feixugues que ens condemnessin a rebaixar de forma considerable el nivell de vida. Aquesta afirmació hauria de ser sobrera perquè en teoria ningú negocia per sortir malparat. L’experiència dels últims vint anys però no ha estat excelsa i no puc deixar de pensar que sovint podíem haver-ne sortit molt més beneficiats. La meva dissortada experiència m’ha ensenyat a base de cops que les coses les fan les persones. Normalment un acord condemnat a ser blanc o negre és gairebé impossible canviar-ho, però també és gairebé impossible que sigui blanc o negre. Sempre hi ha una tonalitat amplíssima de grisos. I és dins d’aquesta paleta de varietats monocromàtiques on l’habilitat dels negociadors i la fermesa dels posicionaments tenen un pes específic vital. Som un petit país i aquí és molt més fàcil que a qualsevol estat de milions d’habitants arribar a ser ministre, cap de govern, cònsol, batlle o director del Diari d’Andorra. Hi ha molta menys competència i en molts casos, sobretot en el del Diari d’Andorra, possiblement les expectatives de carrera professional estarien molt més limitades en un estat de grans dimensions per la quantitat (i derivada qualitat) de la resta d’aspirants. Partint d’aquesta premissa un petit estat ha de ser més dúctil a l’hora de decidir quin és l’equip de gent en què es posa les mans el futur marc econòmic en què et podràs desenvolupar. I val a dir que per ser petits no significa que no tinguis un ministre de primer nivell, que en tenim, però moltes vegades això és qualitat imprescindible però no suficient per aconseguir un resultat positiu. Necessites el millor de cada casa a cada cadira de les quals es troben al teu costat de la taula. Perquè enfront tens la crème de la crème d’una macroestructura que disposa de 500 milions d’habitants per elegir quins són els millors representants per negociar. I, a major abundància, l’experiència acumulada per aquests superfuncionaris europeus els converteixen en ossos especialment durs per a qualsevol sense, com a mínim, el seu nivell de preparació. Entrant en territori políticament incorrecte gairebé es faria necessari un càsting nacional per determinar a qui s’entregaran les cartes perquè jugui la mà el millor possible davant els interlocutors comunitaris. El pot a la taula és de tal magnitud que qualsevol errada pot enviar en orris tot un sector econòmic o condemnar algun col·lectiu durant anys. Seria naïf pensar que com que l’acord s’haurà de ratificar en un referèndum sempre hi ha l’opció de tombar-lo. No ho crec. Perquè arribats a aquest punt es pot donar la circumstància que el plantejament sigui aprovar-lo o renunciar durant dues dècades a qualsevol altra negociació amb la UE. I l’acord pot incloure punts molt negatius que no s’hagin pogut salvar en nom del gruix del contingut. Però ens juguem tant que no podem permetre que cap figa del paner arribi podrida. Fins fa uns anys jugàvem amb xarxa a causa de l’inestimable col·laboració dels nostres estimats amics suïssos. Com que normalment estàvem en el mateix equip que els helvètics ens era fàcil deixar-los que, i són molt bons, es barallessin per obtenir el millor tracte possible de la UE per immediatament entrar nosaltres en les mateixes condicions. Ara el nostre campió juga en una altra lliga i ens estem jugant les garrofes sense més suport que tenir al costat Mònaco i San Marino, que tenen tan poca força com nosaltres i defensen en molts casos interessos que tenen a veure relativament poc amb els nostres. El tradicional passotisme polític de bona part de la població és un handicap important perquè milers de conciutadans no són conscients que ens estem jugant el model econòmic per a les properes dècades. Seria bo que molts d’aquests comencessin a prendre consciència de la transcendència d’una negociació que per a bé o per a mal canviarà segur el nostre futur econòmic.