El ric i el pobre

El Mestre de Natzaret denuncià la divisió del món en dos grans blocs, el del ric i el del pobre. Observem l’actualitat de la paràbola revolucionària de Jesús . Hi havia una vegada un home ric, anomenat Epuló, que s’abillava amb vestits molt cars i de l’últim crit de la moda de Jerusalem. A casa seva sovintejaven les grans festes. Tenia la taula parada amb el mannà del cel i de la terra, i amb abundància. Massa fartaneres!, murmuraven els veïns. Hi havia també un pobre, anomenat Llàtzer, malalt i cobert de llagues, que estava assegut per terra prop de la porta del ric. El pobre Llàtzer anhelava saciar la seva fam amb les sobres de la taula del ric que llençava a les escombraries. El seu estat era tan feble que fins els gossos se li apropaven per llepar-li les llagues mentre el ric passava olímpicament d’ell. Obrim els ulls a l’actualitat. Un matrimoni amic ha viatjat a Xile per fer visita a una escola a la qual aporten una ajuda cada any. La dirigeix una religiosa del seu poble. Són parents de lluny. El xofer els ha fet adonar que de l’aeroport a Santiago, a un costat de carretera hi ha les barraques i a l’altre, les mansions protegides per la policia. El mateix taxista en resta escandalitzat. Els confia: “ningú té el dret de travessar el carrer!”. La paràbola del ric i pobre de Jesús queda visualitzada. El Papa Francesc es mostra entristit per la nostra indiferència entre aquests dos mons. En el llibre El nom de Déu és misericòrdia, explica que la misericòrdia és travessar el carrer entre els dos mons: els dels triomfadors i els qui no han reeixit en la vida, entre els satisfets i els descoratjats. Per al Papa, el problema no és trobar solucions ja, ara i aquí, per a tota aquesta gentada marginada. Però sí que cal que els escoltem. Cal retrobar-nos. Seure a la mateixa taula. “La misericòrdia és anar a la perifèria per escoltar”, afegeix el Papa Francesc. No aixequem més murs al nostre ego, ni a l’entorn dels nostres grups. Donem la mà a la gent enfonsada per la pobresa, l’aïllament, la humiliació. El Papa completa: quan travessem el carrer per anar als exclosos, allí hi trobem Jesús. Això és misericòrdia. L’Església a qui estimo bojament ha de complir en radical fidelitat la promesa exigida per l’Evangeli: a) viure compartint els béns rebuts del bon Déu i heretats de la Història; b) administrar bé que no vol dir guanyar diners ni estalviar-los i c) mantenir-se en les maneres de fer i de celebrar segons el tarannà de Jesús, que s’abillava de carrer. Mes de febrer és sinònim de Mans Unides Andorra. Lluitem contra la fam al món, els dotze mesos del calendari, els 365 dies de l’any. Les ONGs d’Andorra cedeixen el marc i l’espai del mes de febrer a Mans Unides per presentar els projectes escollits entre els molts que els arriben durant l’any dels països més pobres d’entre els pobres. A la vegada, Mans Unides entaula un ventall d’activitats per sensibilitzar els ciutadans sobre els mil cinc-cents milions de persones com nosaltres a qui manca el pa sigui de taula, o d’escola, o de medicina o de sostre. La xifra augmenta cada mes de 100.000 pobres. Dada que ratifiquen els sociòlegs i els economistes: “els rics cada dia són més rics, i els pobres no només són més pobres, sinó que són més.” Oxfam Intermón escriu: “62 persones acumulen la mateixa riquesa que 3600 milions”. Fa vergonya pertànyer a un món així. El president del Cercle d’Economia, Anton Costas, declarava el 18 de gener a El Punt Avui: “la desigualtat és la malaltia del nostre temps”. Mans Unides completa la sensibilització amb la col·lecta d’euros per fer realitat els projectes triats a la campanya contra la fam 2016. Des de la nostra petitesa reivindiquem un nou país, un món millor! Al pobre Llàtzer d’avui sols li podem oferir, des d’Andorra, una gota d’aigua. Ell ens recorda: “el mar és fet de gotes d’aigua”. Contemplo la mà allargada i oberta de la meva Confident. Medito. Mans arrugades per la fam, / per culpa de punys estretament tancats / que fruiten un món de mans desunides. Com puc creure en l’amor / quan l’avui ens mostra la fam? Com puc mirar a l’horitzó / quan el demà ens mostra la fam? Com acollir la tendresa / quan l’esperança s’anomena fam? El nostre pa de cada dia / em farà do d’un intercanvi de mirades entre Llàtzer i Epuló. El nostre pa de cada dia doneu-nos, Senyor, el dia d’avui / em duu devers el pobre que m’ofereix una abraçada. Ella que provocà en el cor de la festa d’una boda la conversió de l’aigua en un vi millor, m’allarga la mà per unir totes les mans.