La banalitat de certs valors

La banalitat en el sentit de superflu, gairebé de normalitat, de trobar natural el no pensar, l’engolir tot el que el consumisme i la dominació –aleshores el totalitarisme com a poder polític– avui d’alguns mitjans de comunicació, la publicitat, la morbositat mediàtica, la utilització de la tecnologia, el totalitarisme emblanquinat ha fet que aquest segle XXI, per excel·lència, sigui el de la banalitat de molts valors. Valors o contravalors com la felicitat, el sexe, l’amor, l’odi, la bondat, la maldat, l’amistat, la imatge, el diner, l’heroïcitat, la persona, s’hagin banalitzat totalment, siguin buits de contingut alguns, i altres menyspreats. Avui la hipocresia, la doble moral, el què en diuen corrupció, certa alguna, incerta altra, els judicis populars i televisius, el què es considera important per a les audiències motivades prèviament constitueixen el moll de l’os de la cultura. Vaig quedar astorat escoltant un individu a la televisió que, davant d’un resultat d’un partit de futbol, em sembla que era el Betis-Sevilla, davant de la pèrdua del seu equip, manifestava a la càmera que era el seu dolor tan impressionant i profund com si hagués perdut un familiar. Ai! M’impressionà també la capacitat de linxament (parlo físicament) que té la massa davant de presumptes estafadors. O bé aquelles expressions que es diuen a la televisió: “jo per un fill o filla, mato”. O la hipocresia davant de la violència provocada, diuen que per les màfies, quan no és res més que la conseqüència de les guerres creades pels estats europeus o mundials directament o indirectament. I aquests programes de televisió que parlen de canviar la imatge d’una persona que empolainen i/o disfressen, fent-li creure que ha metamorfosat la seva personalitat, confonent, és clar, l’interior amb l’exterior? I el millor són les reaccions dels pobres canviats: “És el dia més feliç de la meva vida”, diuen gairebé tots. I aquests que no s’escandalitzen davant dels ninots de la pilota, que els esperen passant fred, suportant aigua o amarats de suor per fer-se una fotografia amb els titelles del futbol que guanyen milions i milions –i els seguidors potser estan a l’atur...!– i també diuen alguns “ara (després d’aquesta fotografia o autògraf a calçotets o a la samarreta oferts pel diví futbolista) ja em puc morir tranquil”? Bé, deu ser tot plegat la banalitat, l’estupidesa col·lectiva, mobilística on ja res té gairebé importància. Em ve ara a la memòria una noia que en un concurs televisiu confessava que era educadora infantil (sic) i que entre altres coses per a ella la felicitat era tenir un bon cotxe, una esplèndida casa, viatjar, comprar-se roba (sic). Jo vaig pensar que com devia educar la canalla? Bé, jo sóc el primer que caic en la banalitat, una altra banalitat diferent de la què parlava, i que a voltes fa que trobi normal el que no hauria de ser-ho, com per exemple, donar més importància al què criticava, que atorgar-la a persones excepcionals (molt sovint anònimes i que volen continuar essent-ho) que lluiten per ser persones humanes, que cerquen la llibertat, que no es deixen encegar pel poder del tipus que sigui, i que es dediquen moltíssim a les persones que els envolten i que ho fan per sentit de la justícia. Cal dir que si hi hagués més justícia humana (el que en diem just) no necessitaríem tanta solidaritat. Malauradament hem de ser solidaris perquè la justícia humana és molt escassa. A Andorra també hem caigut, em sembla, en una certa banalitat envers uns valors que només ells en fan ser persones. En cas contrari, senzills espantalls. Diu Arendt parlant d’Eichmann: “el més greu era precisament que hi havia molts homes com ell, i que aquests homes no eren pervertits ni sàdics, sinó que eren i continuen essent, ter­roríficament normals” . Ben entès que de la banalitat de la que parlo no és la dels nazis, però sí que es pot aplicar a les guerres físicament, filosòficament, èticament i moralment injustes com les de Síria, però sí de la burocràcia, la tecnologia, la ideologia, i el conformisme que fan possible que la persona humana es converteixi en un simple ninot que segueixi fil per randa les indicacions de la publicitat, el totalitarisme enfarinat. Potser hem perdut l’atenció per descobrir l’engany sota els llenguatges moderns, els llenguatges de la publicitat, de la política, de la televisió i la cultura. Ens han domesticat? Ens han narcotitzat les consciències amb la publicitat i la demagògia? És que hem de ser moderns per damunt de la vida i la mort ? Es que ens hem de sotmetre? Hem de ser submisos per tal de figurar? També ens han comprat l’amor –el mateix odi, sentiment, a la fi, humà– l’amistat, el sexe, l’esplai, la bondat, el ser persona? Europa es decanta cap a la independència dels més fràgils? I Andorra? Hauríem de tornar als valors civils que sorgeixen i s’aprenen al redós familiar i que es poleixen a l’escola, i no al revés?