Fe i política

Per sort –i esperem que per sempre– no tenim aquí un personatge com el titular d’Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, que va imposant condecoracions civils a marededéus. La seva credibilitat sembla també absoluta quan afirma que la mesura contra l’empresa especialitzada en fertilitat està inspirada en el que pot dir el bisbe Copríncep. Diferent és que hagi rebut o no, directament o indirecta, alguna insinuació en aquest sentit per part de palau, o de l’entorn de palau. I que, si hi ha de més papistes que el Papa, també hi pot haver més mitristes que la Mitra. Tot i els nous aires de canvi del Papa Francesc, la doctrina catòlica en matèria de sexualitat i reproducció humanes continua estant rígida, extremada i –segons molts parers– antiquada; superada sobretot per les realitats científiques. La polèmica andorrana esclatava poc després que al Regne Unit autoritzessin per primera vegada la manipulació d’embrions per investigar i, si tenen èxit, evitar els avortaments espontanis. És també ben cert que la falta d’escrúpols de diversos científics comporten riscos ben greus per al futur de la humanitat, i que continua havent-hi pràctiques absolutament condemnables, oficialment prohibides, com ara les manipulacions genètiques que poden comportar seleccions a la carta de futurs nadons, amb raons de discriminació que abans en dèiem racials, de neteja ètnica preventiva, o d’altres experiments esfereïdors. Sigui o no versemblant una reacció del Coprincipat-bisbat al projecte de la nova clínica, no és estrany intuir que en aquella instància existeixi una malfiança sobre la possibilitat de pràctiques heterodoxes al centre, amb els embrions i d’altres que es puguin equiparar, amb més o menys raó, a avortaments, la clau de volta –la seva persecució judicial mantinguda– per a la permanència de la figura del cap d’Estat amb la condició personal d’eclesiàstic. Aquí sí que existeix una influència decisiva i permanent de les creences personals en l’activitat política al més alt nivell institucional. Admesa a la nostra societat en general –i sembla que fins ara majoritàriament–, i avalada pel Vaticà tot i la tendència general accentuada en el pontificat actual d’evitar l’exercici de càr­recs polítics per membres del clergat o de les ordes religioses. Fa uns mesos va saltar l’alarma pels rumors espanyols que auguraven un mandat papal –indefugible, per l’obediència deguda– al bisbe de la Seu perquè abandonés el càrrec andorrà. Per sort no es va fer realitat, per ara i esperem que per prou temps, aquell auguri. Interessat en alguns sectors al sud del Runer per tornar a la proposta i la voluntat tants cops expressada d’establir una simetria entre la condició dels dos Coprínceps, consistent a substituir la Mitra per la corona espanyola. Sabem, o hauríem de saber tots, que allò que encara es manté de sobirania nacional, i la mateixa elaboració i promulgació de la Constitució del 1991 no serien possibles, o resultarien més que difícils, sense aquesta asimetria. Encara més, com va dir l’ara desprestigiat expresident Pujol en un pregó de festes a la Seu, Andorra no existiria si, dels pariatges ençà, no tingués un bisbe –i, per tant, cèlibe– al capdavant. Haurem de continuar triant entre les limitacions legislatives i judicials indestriables de la condició d’aquest Copríncep i un canvi radical de sistema polític que, per lògica, hauria de ser –aquest sí– simètric, deixant de banda l’actualització del criteri tradicional tots dos antics cosenyors per fer una realitat aquell vell nom aplicat al país de vegades, i també des de fa tant de temps, de República d’Andorra. Prenent la consigna ignasiana que mantenen viva en la companyia de Jesús –orde de l’actual Pontífex, i que traspua implícitament entre les màximes de Fiter i Rossell–, “en temps de tempesta, no fer mudança”. I a fe que aquests temps són tempestuosos. La crisi no acaba, els pessimistes ja n’anuncien una de nova, la sobirania nacional es veu progressivament minvada –com passa a la majoria d’estats, inclosos els dos veïns– i s’ha d’afrontar el repte de l’inevitable encaix a Europa, per poder sobreviure, fins al moment amb el recurs del tractat d’associació. Quan arribin, –esperem que aviat– nous moments de calma i d’estabilitat nacionals –política, econòmica i social– més que una possibilitat pot ser una necessitat actualitzar l’actual sistema constitucional i –si ho vol la majoria– prescindir de la tutela de Coprínceps forans.