Eudald Carbonell, la passió per conèixer

Als coneixements –que en té, i molts– hi suma l’experiència i haver fet, del seu ofici, l’arqueologia, una causa. I també una actitud sempre encuriosida, fonamental per qui investiga, sigui en el camp que sigui. Amb el seu gairebé inseparable salacot, ha esdevingut una icona quan parlem de la recerca dels nostres orígens com a éssers humans. Catedràtic de Prehistòria a la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona), des de l’any 2004 és el director de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-URV) i vicepresident executiu de la Fundació Atapuerca. Les seves àrees de recerca i treball científic han abraçat els sistemes tècnics a la Prehistòria antiga, el comportament social a l’evolució humana i la socialització del coneixement. Tot aquest bagatge ha configurat una personalitat singular, que raona i analitza les coses de forma diferent. O algú de vostès es qüestionaria si som humans? Ell, sí. Una vegada li vaig dir que el considerava l’últim comunista. I em va dir que estava convençut que aquesta és l’única solució per al futur dels humans. Però no el comunisme entès des de l’ortodòxia ideològica (si és que en queda alguna d’ideologia), sinó des d’una concepció molt més oberta i generosa de gestionar els problemes socials del món. Jo me’l crec, per la seva formació, per la seva praxi i per la seva conducta personal. Predica amb l’exemple. És evident que l’espècie humana ha estat sempre en constant evolució. Però Carbonell considera “que potser, mai com ara, ha estat instal·lada en una acceleració històrica en què l’Homo Sapiens ha d’assumir el repte de la seva pròpia transcendència... Ens trobem en moments de desenvolupament exponencial, de la socialització de la revolució cientificotècnica que farà irreversible la humanització mitjançant noves adquisicions... La consciència crítica d’espècie és probablement la nostra única possibilitat d’evitar l’extinció del gènere Homo”. La retrospectiva i la prospectiva són maneres de poder imaginar-nos a nosaltres mateixos, i a la vegada, serveixen com a formes d’autoconeixement. Recrear els escenaris del passat i saber com es varen comportar les espècies humanes amb relació a l’evolució, canvis i transformacions del seu entorn, com es varen adaptar i amb quin tipus d’adquisicions biològiques i culturals ho varen fer és indispensable per saber projectar el futur, és a dir, per fer prospectiva. Carbonell ja adverteix que si, en aquest futur, no desenvolupem la consciència d’espècie, probablement no tenim futur com a humans. I ens anima a “substituir l’atzar per la lògica” com a únic camí per plantejar-nos on volen anar. I és que, per Carbonell, “hominització” i “humanització” no són sinònims. Planteja que la humanització encara no s’ha assolit i que només s’hi arribarà amb un pensament social crític. Per això, ens diu que cal avançar en la socialització del coneixement, aconseguir que els seus beneficis i els de la tècnica siguin patrimoni de tota la població. I, en aquest sentit, és un partidari fervent de la cultura com a mecanisme crític de formació intel·lectual per aconseguir que la societat humana sigui més justa, més lliure i més igualitària. N’estic convençut que aquest tipus de comunisme guanyaria molts adeptes. Com ens podem imaginar, Eudald Carbonell s’ha fet moltes preguntes sobre el passat més remot. A mesura que hi ha anat trobant respostes, n’han sorgit de noves. I és que moltes de les respostes trobades generen noves preguntes. Ara, a Andorra, Eudald Carbonell ha estat convidat per pronunciar la quarta ponència del cicle de conferències Crèdit Andorrà Global Forum sobre futur i tendències globals. Propiciar espais de coneixement i de debat sobre la nostra societat ens ha de permetre progressar a mitjà o llarg termini. El títol del seu últim llibre ja apunta en aquesta direcció: Ens farem humans? N’estic segur que hi té també respostes. El dia 24 serà una magnífica ocasió per descobrir-ho.