El pa dels poetes

Riure-se’n d’una pregària és mostrar mala educació en públic. A casa que hom faci el que vulgui, però davant d’audiència plural i comuna, s’han de respectar les formes i els continguts. Fer servir l’estructura del res del Parenostre per parlar d’altres coses amb paraules malsonants, no correspon a qui han triat per llegir un poema a l’ajuntament de Barcelona, en un acte cultural. La mofa a vegades no fa gràcia i en aquest cas a mi no me’n fa gens ni mica. Faltar al respecte a l’oració del Parenostre és faltar al respecte als qui són practicants. Per mi és com escriure un poema sobre una persona que té alguna mancança física o psíquica, o sobre el seu nom i cognoms. Ferir la sensibilitat, no costa gaire. I riure les gracietes, tampoc. La funció dels poetes, certament, en aquesta societat emmirallada en la imatge, en l’aparador de les televisions, queda desfigurada quan l’espectacle passa al davant del missatge, del fons. La poesia no és teatre, té un sentit més íntim, més personal. El pa dels poetes s’ha de guanyar amb hores lectura i amb hores d’escriure. La mètrica acadèmica és un art, no apte per a qui vol escriure versos a raig. Enfilar paraules amb un nombre exacte de síl·labes, amb la rima corresponent i l’extensió definida, vol dir saber-ne molt. Els exabruptes, si hi entren, hi han d’entrar amb calçador i la musicalitat de la composició poètica, l’aire, el ritme, porta gairebé sempre un ressò agradable a l’oïda i als sentits, embolcallant també els sentiments. Màrius Torres i Pereña (Lleida, 1910 – Sant Quirze Safaja, 1942), és uns dels poetes tocats amb la virtut de la dolcesa i la profunditat humana. Aquests dies, la mort de la Muriel Casals, la seva mirada, el seu candor, la seva fermesa en les conviccions, ens porta a recordar versos de Màrius Torres, just per aquesta composició de forma i de fons, de força i d’esforç, de llocs i de fet humà. El poema El combat dels poetes és tota una lliçó de mestre, a l’hora d’escriure’l i a l’hora de voler expressar el missatge: “Poetes, com l’arquer que es dreça d’entre els morts/ i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,/ en el combat obscur per la nostra remença/ tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.// Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa/ dobleguem. És la corda dolorosa que es torç/ i paga, sota els dits implacables i forts, /el vol de les sagetes amb la seva sofrença.// Com més dur serà el braç i més potent el puny,/ els àgils projectils arribaran més lluny/ i serà més daurat el vi de la victòria.// I del nostre esperit, distès igual que un arc,/ els versos volaran amb un impuls tan llarg/ que es perdran en el cel inútil de la glòria.” Lliçó d’humilitat per als poetes que a voltes en són mancats. I encara, un esbós embadalit en el record dels versos d’aquella Ciutat llunyana que somnis i anhels voldrien en plenitud. “Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!/ Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser,/ que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,/ batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze/ que de torres altíssimes s’allarga pels camins,/ i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.”