Transfiguració: no fugim... ens impliquem
Però, si som prou realistes, també ens adonarem del sentiment de dolor i desànim de molta gent davant la violència irracional, els aprofitaments injustos i actuacions il·legals que queden en la impunitat. Davant d’això, ens preguntem: serà que no és possible una societat fraterna? En aquestes circumstàncies, parlar de la transfiguració –l’evangeli que llegim aquest diumenge– pot semblar escapisme o evasió de la realitat. Una acusació als creients que alguns cercles han sovintejat. Tanmateix, és una escena particularment significativa. Apunto unes notes del Quadern de Càritas per a la quaresma i Pasqua d’enguany, sobre aquest diumenge: Jesucrist no treu l’home a una fugida religiosa del món sinó que el retorna a la terra, amb l’encàrrec de portar-hi felicitat, llibertar, justícia, pau i amor. Jesús puja amb tres deixebles a una muntanya alta –lloc d’encontre amb Déu segons la mentalitat semita–. Allí els deixebles viuran una experiència religiosa profunda. Tant que ja s’hi volen quedar: “Farem tres cabanes.” A Pere i els seus companys el setja la temptació de desentendre’s de la vida real. Jesús, en canvi, els fa baixar de nou de la muntanya i els torna a la realitat. Perquè, qui estima intensament Déu, ha d’estimar intensament els homes. No és cristiana la posició de desentendre’ns dels problemes i preocupacions dels homes. Ho podem dir d’una altra manera: qui no fa res per tal de canviar aquest món no creu en un món millor. Qui no fa res per foragitar la violència no creu en una societat fraterna. Qui no lluita contra la injustícia no creu en un món més just. Qui no fa res per transformar la nostra terra no creu en el cel. Com els deixebles, els creients hem d’entendre que l’obertura a Déu mai no pot ser fugida d’aquest món. L’experiència joiosa del Tabor no és de cap manera el final d’un trajecte, sinó el rellançament per seguir el camí de Jesús, per viure amb més esperança, vencent cansaments i desànims.