Una Nadala amb reflexió

D’entrada, i fa temps que ho vinc dient, no massa publicistes del país fan el mateix, la premsa, i en general, els media del Regne d’Espanya (Catalunya inclosa), no parlen gaire bé del nostre petit país. I puc entendre –perquè els tenim, com tots els països– que assenyalin els nostres defectes i equivocades accions; sí, pot ser comprensible i fins i tot medicinal perquè ens pot ajudar a solucionar les mancances. Però no es pot ser maniqueu a la vida i menys des de mitjans de comunicació públics i privats. I quan escriuen o parlen, se’ls nota fins i tot una mena de satisfacció, dient que Andorra és un cau de contrabandistes, refugi de facinerosos (els seus, és clar), trampolí de blanqueig, evasió, i no sé quantes coses més. Personalment no em sorprèn gaire des d’un país absolutament inundat de corrupció, com diu la inefable Esperanza Aguir­re, i on Andorra, no sé ben bé per què (o sí que ho sé i no cal que ho digui, atès que gairebé tothom ho sap) no els desperta excessives simpaties. L’actitud d’aquesta premsa espanyola, catalana inclosa, és gairebé atàvica a la història moderna d’Andorra. Ja ho assenyalava en el meu llibre dels fets de 1933, intitulat Una revolució andorrana? També hi ha contribuït, penso jo, que normalment pel fet de ser petits, però alhora per cert complex d’inferioritat, incomprensible, però també per un sentit exquisit de neutralitat i de respecte envers els afers que s’esdevenen al nord i al sud, normalment des d’Andorra no ens fiquem gairebé gens en els temes –alguns de jutjat de guàrdia– que s’esdevenen al nord i sobretot al sud de les nostres fronteres. Preferim parlar d’esdeveniments culturals de la veïna Catalunya, aplaudint obres de teatre, recitals de música i literatura en llengua catalana que, per cert, és la nostra de facto i de iure. Quant al Regne d’Espanya, espero que per mitjà de l’ambaixada s’organitzi algun acte en homenatge al gran Cervantes (que per cert fou a la presó per incorrecció en les seves declaracions d’hisenda), l’obra del qual sí que és universal. Un país que té Cervantes, Baroja, Valle Inclán, Lorca, Sant Joan de la Creu, Galdós, Rafael Alberti i molts d’altres, com a escriptors insignes, hauria de ser més objectiu per part d’alguns dels seus mitjans de comunicació. A vegades penso que si informen d’Andorra com ho fan, tenint-la tan a prop, quan parlen dels Estats Units, la Xina, Rússia, etcètera, és creïble la seva informació ? Segur que sí. El que succeeix amb el meu país, Andorra, és que potser ells barregen i confonen informació i opinió, sobretot quan aquesta es converteix en una minestra tertuliana. Per tant, el que succeeix avui, ja l’any 1869 passava amb el diari La Esperanza, de tendència monàrquica, amb la denominada aleshores “la cuestión de Andor­ra”. Penso, absolutament, que la llibertat d’expressió amb ètica i estètica, equilibri entre drets fonamentals de la persona humana i drets fonamental col·lectius, és quelcom inalienable. Un bé irrenunciable. El que suggereixo és que em sorprèn que només o gairebé només se’ns citi (i amb grans titulars) quan es tracta que s’expulsin la seva mala consciència o els seus guirigalls més propis de certes màfies sicilianes, incruentes, és clar, que no pas de societats democràtiques modernes. Tot sovint parlen d’Europa, i el país del sud n’està ben allunyat, atesos els repetitius bolets que els engalta la Unió Europea... Ai! A mi, els he de dir que em fa mal a l’interior del meu esperit el tractament que molt sovint ens fa la premsa del país veí. Primer perquè estimo la premsa i, també perquè respecto moltíssim el Regne d’Espanya en el qual també hi és Catalunya. Culturalment sento haver pouat la seva cultura, també la de la República Francesa –ai, Camus, Modiano, Beauvoir..!–, com també la italiana –ai, Buzzati, Pavese, Passolini...– i molta d’altra. I certament l’andorrana que a voltes, sembla, que menyspreem. Per això, entre altres coses em sento lliure essent andorrà: neutral, però afermat en el meu petit país que ho és des de l’antigor. Per això, malgrat que em dol, no m’ensorra l’estupidesa mental d’alguns que han descobert la llibertat, des de fa poc! Gràcies Casimir Arajol, per la teva Nadala, amb el facsímil del text de Joaquim Maestre i Folch, incloent també la reproducció d’una plana del diari La Esperanza, original propietat d’Enric Palmitjavila. Com Maestre i Folch diu a la fi del seu tex, cal ser més equànimes: “No se embrollen pues las cuestiones, ni se desfiguren los hechos. Dígase sencillamente lo que hay, ó no se hable; pues por muy reverentes y respetables que sean las personas que se trata de defender, se debe siempre mayor respeto á la justicia y á la verdad que á todas las Reverencias humanas.”