La recerca a Andorra. Visió des d’una universitat

Els que hem treballat a universitats en altres països hem adquirit uns hàbits en la recerca que són més o menys comuns arreu: aconseguir finançament per a projectes de recerca, patentar (en algunes disciplines), publicar en revistes de prestigi, comunicar a congressos i divulgar en llibres o articles a premsa. En el cas espanyol, hi ha diverses fonts de finançament públic, la comunitat autònoma, l’Estat i la Unió Europea. A Andorra no hi ha òbviament la mateixa tradició en la recerca, i queda fora dels països elegibles per obtenir finançament directe a la UE. Això suposa un problema molt important per a les universitats del país. Jo mateix, però segur que també altra gent, vaig mostrar aquest desavantatge d’Andorra enfront altres estats als ministres d’Educació i Exteriors ja fa temps. Dimarts passat tingué lloc la jornada de presentació dels programes de la Unió Europea per al període 2014-2020 a la capital d’Andorra. Vaig entendre la xerrada com una declaració d’intencions del Govern cap a la participació d’Andorra en aquests programes, més enllà dels dos en els quals participa actualment, Proctefa i Sudoe, malgrat que sense dret a finançament directe. Europa és un gran proveïdor de finançament per a la recerca. El programa Horizon 2020, la joia de la corona, compta amb un pressupost de 80.000 milions d’euros. Per aconseguir aquest finançament cal fer les coses molt ben fetes, però també haver-les fet en el passat. Els currículums de les persones participants han d’avalar que els objectius dels projectes siguin assolibles. Podem dir que els projectes porten projectes. Quants més en fas, més probabilitats tens d’obtenir-ne més. Les universitats que hom coneix al món: Harvard, Stanford, Oxford, Cambridge, MIT, són conegudes principalment per la seva recerca. Algunes són ben petites quant a nombre d’estudiants, com ara Harvard. Però el seu impacte social, polític i científic és enorme: articles de referència, patents, premis Nobel, participació en les estructures de poder, etcètera. La docència ha quedat malauradament sempre en un segon pla, i els rànquings universitaris, que amb la proliferació de noves universitats seran cada vegada més influents, es basen en la recerca. Podem pensar que és un error. Però no ens sorprendrà que un estudiant il·lusionat a ser cuiner vulgui estudiar amb Ferran Adrià. I probablement no es plantegi si Ferran Adrià és un bon docent, però sap que és un (el?) referent de la recerca en la cuina. Les universitats que no fan recerca (a Europa això és ben estrany) poden ser bones escoles que formen bons professionals. I tenen el seu lloc. Però no assoleixen ni el prestigi ni la demanda de les que creen coneixement, de les que investiguen, de les que influencien. Des del punt de vista universitari, el finançament de la recerca és fonamental, i és ciència-ficció finançar-la a costa dels estudiants. A Andorra li serà difícil acollir universitats prestigioses, i atraure professors amb bona car­rera, si no hi ha oportunitats de finançament importants al país. El finançament privat pot ser una opció, però sempre serà millor competir a la Champions League de la recerca a Europa, i ser reconeguts en eixe entorn més gran. Mentre, farem recerca, clar que sí, amb els mitjans que hi ha, buscarem la manera de beneficiar-nos d’universitats sòcies dins la UE, publicarem en revistes indexades, puntualment, però serà un recorregut de lenta velocitat. Des del nostre racó acadèmic, des de la universitat, és molt important accedir a aquests programes, o d’altres, per poder donar vol a la recerca al Principat. També sóc conscient, però, que això té un cost econòmic per al país, un cost que cal valorar perquè cal també contribuir a aquests programes. I al Principat ha d’haver-hi gent capaç de guanyar en les convocatòries d’aquests projectes. Actualment som poques universitats, i hi ha dubtes raonables. Però també pot suposar un argument perquè noves universitats i professors de prestigi vinguin al país. Aquesta decisió, però, els toca als polítics.