La quietut millor de la terra

Va voler la casualitat que Cesare Beccaria publiqués Dels delictes i les penes el 1764, el mateix any que mossèn Puig acabava el seu Politar. Tanmateix, la distància entre les dues obres és astronòmica; Beccaria, reacciona davant una lamentable situació del dret i d’una irracional, bàrbara i fanàtica aplicació de la justícia. Puig descriu asèpticament els poders il·limitats d’un Estat absolutista per a conservar la pau i l’ordre; alhora que deixa meridianament clar que són les autoritats d’aquest Estat les que decideixen què és la pau i què és l’ordre: la quietud millor. El pensament il·lustrat (les Lumières) mai no ha aconseguit penetrar de manera efectiva en la cultura pública andorrana, de tal manera que al segle XVIII –i encara avui– és aquesta profundament hobbesiana, predisposada a acceptar sense discussió la “raó” d’Estat (tot allò que bé los aparega) per damunt de la garantia dels drets i les llibertats individuals. El problema, evidentment, no és reeditar el Politar pel seu valor històric, sinó la temptació, sempre present en el pensament conservador de les classes benestants, d’ancorar-se en el marc mental de l’absolutisme, un aspecte que ja va denunciar Brutails el 1904: “Les Andorrans recourent volontiers au Politar pour excuser leurs entreprises.” Malgrat que l’article 4 de la Constitució “reconeix que la dignitat humana és intangible i en conseqüència, garanteix els drets inviolables i imprescriptibles de la persona, els quals constitueixen el fonament de l’ordre polític, la pau social i la justícia”, en la pràctica, els poders públics, govern i tribunals inverteixen sovint la prioritat i fan passar l’ordre –el seu ordre– i la pau –la seva pau– per sobre dels drets fonamentals de les persones, tot sigui per la “bona causa” de mantenir-nos... quiets. Eliseo Aja ens prevenia a la Universitat d’Estiu quan mancaven prop de dos anys per a la promulgació de la Constitució: “Sovint el respecte de les llibertats no depèn tant de mecanismes jurídics com de la cultura política que existeix al país.” És el que està passant amb la presumpció d’innocència; certament, la nostra Constitució garanteix aquest dret, el contingut del qual es detalla a l’article 11 de la Declaració Universal dels Drets Humans: “Hom presumeix innocent tota persona acusada d’un acte delictiu fins que la seva culpabilitat hagi estat establerta legalment en el curs d’un procés públic, en el qual totes les garanties necessàries per a la defensa hagin estat assegurades.” Però la realitat és ben diferent; la manera com la legislació penal i processal i la seva aplicació pels tribunals tracten el dret a la llibertat i la presumpció d’innocència xoca frontalment amb els principis que es recullen als articles 9 i 10 de la Constitució i a la Declaració Universal de Drets Humans. Ciutadans i mitjans de comunicació assistim sense reaccionar a la contínua violació del principi de presumpció d’innocència i el dret a la llibertat per part de les autoritats. Mantenim al Codi de procediment penal la justificació de la presó provisional per un risc genèric –el d’alarma social– que ha desaparegut, per la seva manca d’objectivitat, a les lleis dels països veïns. Cap partit polític, cap institució –a excepció del Raonador–, ni tan sols el Col·legi d’Advocats, sembla preocupat per introduir en la reforma de la Justícia els temes de la separació real de poders, de la presumpció d’innocència, la modificació dels supòsits de presó provisional i la fixació de “la durada raonable” en els judicis. És per mandra, per manca de conviccions democràtiques o per ambdues coses a la vegada? A Andorra, a la fase d’instrucció, la llibertat és l’excepció i la presó la norma; els batlles fan un ús rutinari de la presó provisional davant qualsevol cas d’indici de delicte, amb l’agreujant de la utilització discrecional del secret del sumari. Hem arribat a una situació deplorable amb un 65% de la població reclusa que està a l’espera de ser sotmesa a judici. D’aquesta manera, en ple segle XXI, estem més a prop dels consells del Politar –“arreglar tot allò que bé los aparega per lo govern, pau y quietut millor de la terra” que del mandat constitucional. Més a prop de l’absolutisme que de l’Estat de dret.