La flor dels ametllers

Això li deia ella, ben arrecerada sota una llenca de lloser, amb un anyell arronsat a les cames i el cap a dins d’un calder, mentre notava les escomeses del pernabatre del març manllevador de tres dies a l’abril, per tal d’escarmentar la vella bruixa. Aquesta, en acabar el març amb una bonança inusual, li cantava les absoltes: “Març, marçot, que no m’has mort ni ovella, ni bor­regot!” I el mes de març, amb el voraviu tocat, li respongué: “Ja vindrà l’abril i te’n matarà mil!” Ai la vella de Romadriu!, que cofoia deia: “Cent borrecs tinc a muntanya, tots treuen un pam de banya. Cent auvelles tinc a l’Urgell, totes tinen lo seu anyell.” Lo març marçot arriba després d’un febrer cosí germà del gener..., sense gairebé ni piular. Quina fam de neu tenen les muntanyes i de veure nevar tenim nosaltres. Aquesta nit ho ha fet i avui dissabte l’hivern s’entaula a la casa pairal andorrana. Neva que nevaràs. Mà de neu i pams i neu fins a genoll. Ja tocava! Quin deler d’encendre foc, de ser vora l’estufeta, de mirar, amb el nas empegat al vidre, com a fora els borrallons fan Nadal dos mesos després. El silenci de la neu sempre és benvingut, perquè ens dóna un ritme més aquietat, ens el fa més pausat, més dòcil. Berenar al caliu de casa, mentre fora neva, fa notar millor el gust i assaborim encara més la menja. No us heu fixat mai en les gallines quan pica­nyen el grans de blat de moro escampat a l’era, mentre aparten amb el bec la mica de neu i deixen al descobert el terra fosc de gallinassa molla, quin cloquejar de contentes i felices..., aquell coooc cooooc harmoniós i una mica enrogallat, com si parlessin –de fet ho fan– entre elles? Bereneu, com si notéssiu el gra de blat de moro al pap, com si fos el primer cop que mengéssiu la berena més agradosa. Mentre fora neva, us semblarà el millor berenar del món. Lluny de la plàcida tarda casolana, qui tindrà un febrer més dolent seran els pobres arbres fruiters que han obert ja els braços al bell mig de l’hivern. Els ametllers mateixos, semblen ametllers mallorquins quan en realitat viuen a muntanya. Si mireu els andorrans, d’ametllers, que algun n’hi ha de valent de la Margineda en avall, veureu com s’han vestit de blanc. Aquesta neu i el fred els despullarà, pobrissons. I la flor dels ametllers, que tenen la virtut de ser uns arbres germanívols, arrenglerats al cap del ribàs o disposats en colla ben avinguda en camps de llaurada prima, es farà fonedissa amb la neu. Quan en sortir d’Andorra seguim Valira i Segre avall, els primers que trobem així vistosos són passat Coll de Nargó tot enfilant el pujador de coll de Bura. En veure’ls tan pletòrics, primerencs en la florida, ens porten a recordar els versos del poeta dolç, Miguel Hernández, que en elegia per l’amic perdut en aquell fatídic 1936 cantava “a las aladas almas del almendro de nata”. Aquells versos vius i sentits, d’amorosa cadència que, diguem-ho, canta, fa volar emocionadament, la cantant Sílvia Pérez Cruz, potser en record dels ametllers florits que son pare, Càstor Pérez (1955-2010), va també veure i olorar de molt petit a Coll de Nargó, el seu bressol. Amb la neu, els versos en la veu de la Sílvia és com la flaire dolça i vívida, coratjosa, dels ametllers: “Volverás a mi huerto y a mi higuera: /por los altos andamios de mis flores /pajareará tu alma colmenera/ de angelicales ceras y labores./ Volverás al arrullo de las rejas/ de los enamorados labradores.// A las aladas almas de las rosas.../ de almendro de nata te requiero,:/ que tenemos que hablar de muchas cosas,/ compañero del alma, compañero.”