Deixeu-me viure en pau i llibertat

La visita volia ser un regal més en el dia del seu aniversari. Humil, cordial, de coratge, de comunió que són els únics obsequis que es poden regalar en aquella casa. Són, això sí, els més valuosos. Em sentí feliç d’assabentar-me que en rebé moltíssims, de regals. Els amics es coneixen en circumstàncies com aquestes. Passo els controls que dicta el reglament. Se’m fa llarg el temps a la sala d’espera tota de marbre brillant i neta com una patena. Em començo a deprimir. Faig pregària amb la cançó de Quaresma i Pasqua per excel·lència: “vull ser lliure, vull ser lliure, vull ser lliure / i abans de ser un esclau enter­reu-me sota el fang i deixeu-me viure en pau i llibertat”. Jesús es tancà quaranta dies al desert. Després, en els seus dies lliures ho féu a la muntanya del Tabor, a l’Hort de Getsemaní en algunes vesprades, o en qualsevol racó de les muntanyes de Judea, sigui per preparar l’elecció dels Dotze sigui per predicar la columna vertebral de la seva doctrina, les Benaurances. Misteri i lliçó, el Mestre de Natzaret es tancava per ser lliure. Els qui fan de la seva vida un carnaval tots els dies de l’any són uns esclaus. Un poble no pot ser xauxa. No podem amagar la mirada darrere una careta. La Quaresma és quaranta dies de desert per viure en llibertat. Hom és lliure quan recerca la veritat de la vida. La llibertat és un espai de discerniment enmig de les proves més dures per gestionar la crisi. L’austeritat ens fa lliures en una societat esclava del tenir, de l’egoisme. Som lliures quan ens alliberem dels sorolls, de les presses, de l’estrès gràcies al silenci, l’escolta, el repòs i la pregària quaresmal. La soledat buscada o forçada la gestiono mirant el meu interior des d’on sorgeixen les preguntes existencials: quin sentit té la meva vida? Estimo prou? Sóc prou humil per deixar-me estimar en les meves mancances? Vergonyes? Pecats? Llegim la premsa del dia. Trenta-sis nens/es ofegats en les aigües que els havien de portar a la llibertat. Milers de persones empresonades a les fronteres de la suposadament humanitària Europa. Per més inri, totes elles flagel·lades per la pluja i els vents hivernals. Degotim de denúncies de casos de pederàstia que oprimeixen els cors de creients i no creients, tractats per una premsa que cerca més la venjança que la guarició. Avarícia que esclavitza la gent del poder civil i del poder eclesiàstic amb una justícia lenta que deixa lliure els esclaus del diner i fa més esclaus les persones ansioses d’un judici que aclareixi els fets i els retorni la llibertat, si no hi ha pecat. Per què Jesús llençà la pedrada als mestres de la Llei i sacerdots del Temple: “qui estigui sense pecat que tiri la primera pedra?”. Divendres Sant de la Pasqua Jove 2016, a AINA hi haurà un cinefòrum sobre la pel·lícula “Proceso a Jesús” de J. L. Saenz de Heredia. Em pregunto, per què el jutge del Consell proclama “un sol home ha de morir per tot el poble?” La història es repeteix. Continuem llegint els diaris del diumenge: venda d’armes, guerres, accions terroristes, danys contra el medi ambient, tràfic de 4.000 infants dels quals ningú en sap el seu escabrós destí, violència dels qui fugen de la violència, acomiadaments i destrucció de llocs de treball, assetjament i marginació del diferent perquè no pensa com nosaltres o tan sols perquè fa nosa, violència de gènere, corrupcions diverses. De nou necessito pregar “abans de ser un esclau / enterreu-me sota el fang /i deixeu-me viure en pau i llibertat. Ens cal un nou Moisès que ens alliberi de l’adulació als Faraons. Un Moisès que amb el seu bàcul de líder separi les aigües del mal per passar a peu eixut cap al desert; que ens meni al Sinaí per recollir les taules de pedra dels Drets Divins i dels Drets Humans; que esbocini d’una vegada per sempre el vedell d’or que esclavitza governants laics i religiosos per arribar junts a envistes de la Terra Promesa que somien tots els pobres de Jahvé. Canten en la nit de la Lluna de Març: “volem alliberar-nos del carnaval que empresona en la hipocresia la nostra societat”. El Papa Francesc de viatge a Mèxic ha anat a donar la mà als presos. Aquests, commoguts i emocionats li han cantat cançons mexicanes i un tango argentí. Estem en l’Any Jubilar de la Misericòrdia. Faig meva la pregunta de tres joves ainistes amics: “mossèn, què vol dir presumpció d’innocència?” Pregunta que sorgeix de l’absència del pare a casa durant tot un any. Corferit pel dolor, contemplo la meva confident, noia de poble, camperola, vilatana d’una desconeguda colònia romana; muller d’un pobre fuster, amb accent galileu, mare de Jesús, senzilla mare de família obrera, que sabia quines eren les dificultats de cada dia, l’obscuritat de la fe davant el misteri de Jesús, fill seu i fill de Déu, que patí la solitud, l’espasa de dolor en la creu, que sentí l’alliberament i alegria de la Pasqua i de l’infantament. Les nostres mirades s’entrecreuen amb les de les persones sofrents per la causa que sigui, per poder combregar en la solidaritat amb ells. El fet és que ella, des del cimal de Meritxell, em confia : “en una societat esclava del tenir, diner, imatge, poder, l’Amor és l’únic valor que es multiplica quan hom el comparteix”.