Educació, sempre

L’educació, que és l’única solució real per aconseguir la pau social. La primera tasca pedagògica hauria de ser el foment de la curiositat intel·lectual. La curiositat davant de tot. Meravellar-se de tot. Aquesta afirmació caldria que imperés en tots els àmbits educatius, que als joves els nasqués la necessitat de saber. Però aquesta necessitat no neix per generació espontània, cal sembrar-la i cultivar-la. Un altre repte pedagògic juntament amb l’obertura i la curiositat hauria de consistir a ensenyar-los a tenir confiança. El món com a llar. Estar en el món amb el cap obert, sense necessitat de drogues i d’altres fugides que compensin la inseguretat i l’ansietat. I finalment aprendre a aprendre. Aprendre a pensar. I per això sempre he cregut que un professor de batxillerat hauria d’estar més considerat, i també més ben remunerat que l’universitari. (I ho dic, havent experimentat ambdues professions). I, per tant, primordial en l’època adolescent és ensenyar a pensar bé, no ensenyar què pensar. I subratllo de manera el bé i el què, donat que és molt subtil la frontera entre ensenyar bé (amplitud i llibertat) i ensenyar el què (contingut estret i normalment el que pensa el professor, o bé també el que és “políticament correcte”). A Europa, al món d’avui, es tornen a aixecar fronteres físiques, mentals, i polítiques. Per això crec que és importantíssim ensenyar a pensar bé (no es tracta de moralitat), amb l’ètica i l’estètica, amb sentit comú i justícia i humanisme i amb llibertat.. No sé qui va dir que l’amor (jo afegiria la justícia com a contrari d’injustícia) és la major força que tenim, però la segueix l’odi des de molt a prop. Decidir-se per un o altre és un desafiament que cal inserir en el pensar bé. Aquestes tres responsabilitats de la “paideia” que assenyalava, competiria no només a les escoles secundàries, sinó a tota mena d’institucions públiques, donat que estem afectats per tot, succeeixi en el lloc que succeeixi. I això no és per la globalització sinó per l’honestedat. O almenys ho hauria de ser. D’ací la importància d’aquesta pedagogia de la que parlàvem. També li correspon a la família, és clar. Però intel·lectualment correspon a l’escola. La violència, el maltractament, l’assetjament, i altres tipus d’accions nocives no es solucionen només amb sentències judicials, protocols, allunyaments, minuts de protesta i de silenci etc... És fonamental l’educació, sempre l’educació per eradicar-los en el temps. I és clar, el convenciment que amb les televisions que avui tenim al món, poc farem de bo. La violència de tot tipus la proclamen als quatre vents les televisions, els espectacles de masses, aquestes subtilment utilitzades pel que en diuen esport, que no és altra cosa que un negoci. Quants no viuen d’aquests espectacles, començant pels famosos tertulians?. Crec, però, que a casa nostra, sempre ho repeteixo, com a petits que som podríem insistir més en aquesta paideia: curiositat intel·lectual, confiança i creativitat. Tot des de la llibertat i el respecte, Això és, al meu entendre, l’educació.