La foto denunciada

Una vegada més ens trobem amb el conflicte entre dos drets fonamentals: el de llibertat d’expressió i informació i el de preservació de la intimitat i la imatge pròpia. La norma general, i pel poc que sabem de jurisprudència, acostuma a donar-se prioritat al primer. Especialment si es traca d’imatges obtingudes en un lloc públic, i a poc que tinguin un interès per a la societat. Un debat recent és el que es va obrir sobre la divulgació a tot el món del cos del nen Aylan Kundi, fugitiu de la catàstrofe humanitària de Síria, ofegat a una platja turca. I la majoria va concloure que la difusió no només estava justificada sinó que, a sobre, va fer més en favor de tants milers de fugitius de la mort que qualsevol de les campanyes internacionals de conscienciació, amb algunes de les quals s’havien esmerçat infinitament més recursos. Anys enrere, les autoritats espanyoles del trànsit van escollir com a material per prevenir els accidents un seguit d’imatges ter­­rorífiques de sinistres a la carretera. En aquesta altra ocasió, també es va aixecar la polèmica, sobretot al voltant de l’eficàcia de la iniciativa, que molts van considerar ben minsa. Tanmateix, en aquesta ocasió semblaria justificat el rebuig a la divulgació de la imatge que comentem. Potser no fins al punt de fer-la mereixedora de conseqüències penals per al o els (i) responsables d’haver-la situada a les xarxes socials, on, dit sigui de pas, els abusos i riscos –de vegades incomparablement més greus– conviuen amb les no menys indubtables utilitats. I per què això? Perquè es tracta d’una noia del país, d’una persona de les nostres? Perquè la persona i/o la seva família gaudien de prestigi o simpaties socials? No va per aquí. Ni tan sols perquè era menor d’edat, i els menors –com altres col·lectius febles– són subjectes d’especial protecció legal sobre la seva imatge, que sovint obliga mitjans seriosos a pixelar (difuminar, o amagar amb altres procediments) les cares, especialment dels nens petits, fins i tot en el marc de situacions o fets innocus per al seu decòrum, físic o moral. Una de les situacions d’incomoditat i pèssima consciència patides per aquest periodista al llarg de dècades d’exercici professional es va derivar de la publicació en aquest Diari d’una altra fotografia, d’un altre accident, també mortal i en la mateixa car­retera. En el moment de triar una entre les diverses imatges captades i ofertes pel professional de la càmera n’hi havia una, nítida, d’una dona asseguda davant el volant del vehicle. Com a atenuant, que vaig explicar als familiars indignats, val a dir que la part de l’automòbil que es veia no presentava destrosses evidents, ni es veia cap ferida ni efecte de cop ni al rostre ni a la resta del cos de la persona que hi apareixia retratada en una posició més aviat natural, ni inclinada ni caiguda endavant, sinó recolzada sobre el respatller; però malgrat això, i, malauradament, va resultar que era la víctima. Potser perquè l’autocrítica i el malestar es notaven a la veu del comunicador, qui telefonava en nom de la família carregada de dol i d’indignació va entendre la involuntarietat, potser en part les causes, de la relliscada i va acceptar les disculpes, sense més exigència. És evident que estem acostumats a veure tota mena de cossos destrossats –moltes vegades de menors– en els mitjans de comunicació, alguns de propietat pública, sobretot a les televisions, que és on haurien de tenir –i busquen– un impacte que, d’altra banda, es dilueix amb les repeticions. Algunes vegades, amb voluntat propagandística de diverses causes inconfessades. Unes imatges sense la utilitat de la del nen Aylan, més aviat sense que facin aquesta ni cap altra mena de moviment de consciència positiu als receptors. Al llibre d’estil mai no escrit d’aquest Diari des que el vaig conèixer ha estat sempre norma sagrada no conrear el baix instint de la morbositat aliena, ni amb el relat dels esdeveniments, per molt fort que hagin estat, ni amb imatges. I encara menys, volgudament. Com també és precepte autoimposat no perjudicar cap persona física, ni jurídica, ni col·lectiu, si no està abastament justificat per una raó d’interès general. I, pels resultats observats al llarg del temps que persisteixen, sembla que aquest autocontrol és general en el conjunt dels mitjans convencionals del país. La clau per rebutjar la difusió de la fotografia esmentada no rau en les lleis, sinó en el perjudici, el mal moral que causa a persones sense cap contrapartida d’utilitat veritable o, si es vol dir d’una altra manera, la seva absurda gratuïtat, perquè no afegeix informació rellevant als relats, ja abastament coneguts i comentats, d’aquella tragèdia. Nota al marge: més enllà del cas concret, és una bona ocasió per insistir que no calen lleis especials contra els excessos als –o dels– mitjans de comunicació, ni els convencionals o històrics, ni els virtuals. Perquè el codi penal ja dóna les eines suficients per sancionar el que és condemnable, sense necessitat de duplicar àmbits jurisdiccionals sobre un mateix fet, que vulneraria un altre dret fonamental i també –valgui la redundància– el que ens van dir que és un dels principis bàsics del Dret.