Quan abans que la família sovint era la feina

Després de més de quaranta anys de servei a la mateixa entitat bancària, la Tura no havia estat tant presonera del rellotge com aquell dia. Era la seva darrera jornada en l’empresa, i l’hora de l’adéu no acabava d’arribar mai. Ella havia conegut l’època de les vaques grasses i d’altres de més flaques. Llimada en la cistella de productes tradicionals de la banca, ensems amb els més enrevessats del moment. No desmereixent gens ni mica llurs coneixements dels mercats borsaris. Li relliscava l’aixopluc de l’ombra dels qui en feien ús per trobar-se amb un càrrec més influent. Igualment, com tants d’altres, s’hauria deixat la pell defensant el banc com si fos casa seva, i ara per ara estava encaixant adequadament, sense gaire entrebancs, els nombrosos canvis, que des de l’entrada de la nova direcció general s’havien estat produint incessantment. Amb la seva tasca de directora d’oficina havia conquerit la felicitació personal d’algun membre del consell i del seu president, tot i que d’esquitllada, en una ocasió un sotsdirector, va dir-li que anava una mica per lliure. Desmentint les estadístiques trimestrals on, sòlidament, sempre apareixia en les millors posicions de la xarxa d’oficines. Indubtablement, era més fàcil justificar-se davant uns mals resultats per seguir el que tothom feia, que no pas tenir de justificar-se per fer el que no feia ningú. Sorprèn que la direcció responsable de l’àrea d’actiu hagués reconegut la seva labor i que la direcció general, no ho acredités ni una sola vegada. Certament, a tothora val més caure en gràcia que ser graciós. Com deia, l’entrada del nou equip executiu, farcit d’assessors i consultors externs, va fondre el que durant anys havia estat l’enveja del sector de dins i fora del país, per la diferenciació de l’entitat, en tots els seus aspectes. Els valors que les velles batutes directives havien prioritzat; servei, amabilitat, efectivitat, confidencialitat, familiaritat, seguretat. Creant-se i assentant-se alhora amb il·lusió i dedicació, una cultura específica en un grup de persones identificades plenament amb la filosofia de l’entitat. La Tura no tenia por dels canvis. Gaudia d’ells enriquint-se de les innovacions que anava descobrint. Al revés de molts companys i companyes, que solament de sentir la paraula canvi, ja maleïen els ossos als teòrics responsables de l’acció que encara no s’havia materialitzat. Tanmateix, de seguida es va adonar que s’estava entrant en una cursa d’exigències i obligacions extremes, i que no valdrien excuses per no fer passar per l’argolla tot el que convingués per tal de complir objectius. Aquella confiança que tan bé havia sabut transmetre a la clientela segurament ja no seria possible de seguir donant-la, el banc avançava vers un gir radical impensat, i no solament la cuina financera esdevindria una sofisticació de plats únics. Deixant de banda els estralls que per la greu crisi estava escantellant i traumatitzant una immensa majoria de la massa treballadora, comminacions d’assetjament més freqüents deixaven entreveure, al marge de països molt concrets, una fi a la continuïtat del modus operandi del mercat bancari. Portant aquests moviments a induir que la liquidació d’un passat desitjós per la seva trajectòria, acceleraria el seu procés mogut precisament per les regles de joc de governs i governants. No fent-se ni estrany que l’obsessió de la banca en els últims anys per estar al costat del client, obrint oficines a tort i a dret, s’anessin ara tancant, amb una sensació d’allunyament gens fictícia de l’entitat vers la clientela. De la mateixa manera, comportaments ben visibles rectificaven aquell descomplaure en l’actitud de molts empleats. El mètode o l’estil importat estava agombolant les diferents generacions, aconseguint fer del treball una obligació per obtenir-ne un sou. De sobte el banc s’havia fet gran. Així mateix ho deien els alts càrrecs per justificar els malcontents del servei. L’apatia era sobradament coneguda. Les prioritats n’eren unes altres. Necessàries o innecessàries? Tot just el temps ho podria dir. Essent una obstinació per no perdre la hipotètica via de la clau de l’èxit, la introducció de les vigents tendències del negoci de la banca d’altres països. La oposició més crítica a les renovacions i a la direcció, amb les seves xerinoles durant esmorzars de forquilla i ganivet, ja havien emmarcat el patró de la banca de l’avenir. La seu central seria a la planta baixa d’un edifici convencional, mitja dotzena de despatxos i un gran vestíbul ple de maquinària automatitzada amb veus enllaunades, que guiarien la realització de tot tipus d’operacions, i dues o tres persones en lloc d’una trentena per resoldre qualsevol incidència tecnològica. La Tura tenia dues filles i un fill. Quan parlava d’ells ho feia amb un somriure sincer, de mare animada i plena d’orgull. Deia: “ja els tinc tots endreçats. Han aixecat el vol guanyant-se bé les gar­rofes”. El seu marit gaudia de la jubilació des de feia 5 llargs anys. No tenien deutes. Disposaven d’uns estalvis i d’un capital en accions que vendria ipso facto en plegar de treballar. Res d’especulacions amb pressuposades plusvàlues de rendes variables, i menys sabent que l’augment d’un 50% dels títols d’avui a l’endemà, àdhuc podia ser al revés demà passat. Ho tenia molt clar. No era cobdiciosa. “Más vale pájaro en mano que ciento volando.” El temps passava. Els neguits augmentaven. Calia prendre una decisió i com que no hi ha mal que per bé no vingui, quinze segons de quaranta minuts de repassar llistats van posar al palmell de la mà el remei. Deseixint-se de cop les incerteses. Eventualment es feien seguiments de resultats a les pròpies sucursals. Alhora acordada a la bestreta, el llop financer de torn va irrompre al despatx. Frívol. De fresca fornada. Habituat a menjar-se el que fos sense immutar-se. Escrúpols? Cap ni un. Una sola cosa li podria retreure: no haver venut ni un sols fons d’inversió immobiliari. Tampoc pensava fer-ho. De cap manera feria combregar amb rodes de molí ningú per quedar bé davant dels qui no diferenciaven; què es podia vendre a qui i quan. Mentre ell anava endreçant la paperassa ja per marxar, estibant momentàniament la conducta coactiva, i el marcatge de territori que els cal mostrar de manera persistent, volent-se-les donar de galindoi, va i li diu: “són molts anys els que portes a la mateixa parròquia. Ens cal substituir un director de l’oficina principal i la direcció creu que tu ets la persona adient. Tens capacitat, saps involucrar la gent i formar bons equips de treball. El client aprecia el teu tarannà i els resultats estant habitualment per sobre de la mitjana. Evidentment avisarem del canvi, però, sàpigues que farem la comunicació oficial del teu trasllat en uns dies”. La feblesa d’algunes rutines et qualifiquen equivocadament i de manera precipitada per jutjar situacions que no has viscut, però quan has fet la viu-viu en unes quantes escaramusses, i les arrugues t’arrissen el front, hom té l'aprenentatge de la vida bastant madur, fent que ni frens, pudors o temors siguin obstacles per desvetllar intrínsecs empresonats sentiments. Llavors, l’eixuta i contundent notificació va fer recordar a la Tura els que amb 55 anys havien estat convidats a prejubilar-se. Els que fent funcions de directors, d’improvís no les feien. Les transformacions dels calius empresarials familiars a la perpetuïtat insatisfeta dels valors numèrics, i que l’experiència d’un passat, per més positiva que hagués estat, no garantia cap futur. La trucada telefònica al departament de recursos humans no es va fer esperar. Compliria 60 anys el mes vinent, podent-se acollir a aquesta edat a una prejubilació voluntària de comú acord. Sembla que fos ahir, car han passat un grapat d’anys des d’aquell a reveure a l’endemig d’un munt de desconcerts generalitzats, i d’algun dolgut silenci. I més se n’hauran de volatilitzar, d’anys, per afermar les novedoses revolucions als antics models laborals i socials. També per habituar-se a les noves identitats del medi.