23-J: El?Regne Unit i la UE, cara o creu

Els passats dies 18 i 19 de febrer hi va haver unes difícils i tenses negociacions al Consell Europeu i tot fa pensar que el Regne Unit a través del primer ministre David Cameron ha aconseguit avantatges substancials –excessives segons alguns europeistes- per seguir a dins. Cameron va sortir molt satisfet i traient pit de la cimera i ja ha dit que farà campanya a favor de la permanència. L’alcalde de Londres, Boris Johnson, del mateix partit conservador que Cameron ja ha dit que ell farà campanya per marxar. Segons va dir Donald Tusk, president del Consell Europeu, a través d’un Twitter: “Acord. Suport unànime a un nou encaix per al Regne Unit en la Unió Europea”. Per la seva part l’agència Moody’s ha senyalat que el cost econòmic per al Regne Unit de sortir de la UE supera els beneficis i que el Brexit podria afectar a la qualificació creditícia del país. Tots els 28 membres que componen la UE, inclòs el Regne Unit, eren conscients que l’acord pot influir per convèncer els britànics dels avantatges de seguir pertanyent a la Unió Europea amb les concessions acordades. Un dels punts d’acord més rellevants és que el Regne Unit podrà restringir durant els quatre primers anys del seu contracte les prestacions socials als treballadors comunitaris i podrà recórrer a aquest mecanisme durant un període de set anys. Que el Regne Unit es manté fora de la zona euro i per tant la seva economia es basarà amb la Lliura Esterlina. El fet d’acceptar l’excepció d’algunes normes generals pot ajudar que el Regne Unit segueixi a la UE però és un greuge per a la resta. Que hi ha normes que poden perjudicar i d’altres que et beneficien li passa a tots els estats membres. Això dóna peu a pensar que ara més que mai en el si de la UE hi ha socis de primera i socis de segona. Per comptes de caminar per la integració, afeblir els estats i enfortir la UE se’n va en el sentit contrari. Qui pot prevenir que un dia o altre d’altres membres rellevants imposin altres excepcions? Entre els britànics hi ha sentiments dividits entorn a la seva pertinença a la UE. Darrerament el sentiment de sortir-se’n –sobretot en època de crisi– ha experimentat un increment. Cameron a les darreres eleccions es va comprometre que ell convocaria un referèndum. I està a punt de complir el compromís. Per això ha posat tota la carn a la graella per arrencar importants concessions de la UE bo i posant en perill l’esperit europeista que pretén enfortir l’ens europeu i afeblir els estats. Tothom sap que el Regne Unit no pertany ni vol ser a la zona euro. Vol mantenir la seva moneda autòctona, la Lliura Esterlina. Ara amb les converses dels dies 18 i 19 ha deixat clar que no té intenció de fer mai aquest pas. En canvi se li ha acceptat un cert dret de vet sobre algunes decisions que es prenguin, si creu que són contràries als seus interessos. Es fa difícil entendre com els actuals membres de l’euro hagin pogut claudicar fins a aquest punt. Hom es pregunta si s’ha de pagar un preu tan elevat per evitar que se’n vagin. Amb el Regne Unit dins de la UE es fa difícil pensar que es pugui anar més enllà d’una unió comercial reforçada. Dóna tota la impressió que en comptes d’anar endavant anem enrere. A les darreres eleccions europees vam veure com en alguns països l’extrema dreta (com a França amb el Front Nacional de Marine Le Pen) guanya terreny i presència en el si del Consell Europeu. S’han declarat obertament antieuropeistes, volen reforçar els estats, debilitar la UE, abolir l’euro... El Regne Unit s’ha posat al davant d’aquest corrent que de mica en mica va guanyant adeptes. Crec que seria convenient que per part dels qui defensem una UE forta, cada cop més cohesionada, que tregui poder als estats i que l’euro sigui una moneda forta ens hi posem de veritat. Ens hi juguem una UE més justa i democràtica.