Del saló de ball... al congelador

El dia 23 del mes de febrer passat llegia a la popular secció de La Contra del barceloní diari La Vanguardia una interessantíssima entrevista a la ginecòloga Marisa López-Teijón, consellera delegada-presidenta de l’Institut Marquès, capdavanter en reproducció assistida. Em van cridar l’atenció molts dels seus plantejaments, que enfocaven la qüestió cap una visió filantròpica lloable. Poder ajudar parelles amb problemes de fertilitat és una cosa lloable. I fer-ho respectant la natura i la dignitat de les persones, encara més. Ara bé, em va sobtar un exabrupte d’aquesta ginecòloga quan sense matisos va desqualificar “els bisbes” perquè “arremeten contra la reproducció assistida i la selecció d’embrions”. Probablement aquesta experta en el seu tema desconeix, i molt, la doctrina i les raons de l’Església en aquest punt, una doctrina que es fonamenta sobretot en una ètica natural a l’abast de tot­hom i no pas en unes conviccions religioses que són exclusives dels creients. Jo penso que la base d’aquesta ètica no és altra que el mateix fonament de la ciència mèdica, aquell primum non nocere (el primer de tot és no fer mal) que mai hauríem de perdre de vista. I ens preguntarem, mal a qui? Doncs a la persona humana en el seu estat embrionari. Un embrió humà mai és un tros de carn amorf de natura indeterminada. És un procés iniciat que si no s’atura porta al naixement d’un ésser humà. La doctora Marisa López-Teijón ho sembla intuir molt bé quan ens diu que posa música als embrions i que aquests ballen i que dins les incubadores i congeladors decorats amb coloraines infantils els embrions “són tractats amb la mateixa implicació emocional que el nadó que seran”. En llegir aquestes paraules no puc més que felicitar aquesta ginecòloga perquè empra un discurs molt proper a la visió humanista cristiana. Però, i els embrions que no són implantats? Ella, en una afirmació agosarada, diu que “vol superar la natura amb un embaràs per embrió”. Com a experta sap molt bé que la praxi en reproducció assistida no funciona així i que es descarten molts candidats a favor del més fort i amb més possibilitats de sobreviure. També sap que en aquest camp s’hi amaga sovint l’ombra de l’eugenèsia. Però, fins i tot, admetent que aconseguís aquest objectiu d’un embaràs per embrió, queda el problema de la resta d’embrions, avui milions de milions en tot el món, que acaben al congelador i que constitueixen un problema ètic de primer ordre per a la comunitat científica. Ella diu que els seus “futurs nadons” són custodiats en congeladors per al futur i per oferir-los en adopció. Intenció lloable per part seva quan en molts laboratoris es destrueixen o es destinen a experimentació. Per a aquells per als quals un embrió no és humà i es redueix a un conglomerat de cèl·lules no hi ha cap problema per fer-ho així. Però, i si no fos així? I si com diu la doctora Marisa, són “futurs nadons”? No podem eludir aquest dubte punyent i per això els estats a l’hora de legislar sobre aquestes delicades qüestions no poden plantejar-ho com una activitat empresarial més al marge del servei a la vida i dignitat de les persones. Comença a ser una feliç realitat arreu del món civilitzat la constitució de comitès ètics per abordar aquestes i semblants qüestions. I Andorra farà bé de no precipitar-se.