L’art prehistòric està de dol

Disposar d’un espai on guardar i a la vegada mostrar la vida dels avantpassats, honora els pobles que així vetllen per la memòria dels qui han fet possible assolir les successives etapes d’evolució i d’adaptació a noves maneres de viure, d’expressar-nos. Sense el passat, que l’anem a buscar a remotes dates milers d’any enrere, no tindríem present. El Museu Nacional d’Andorra, reclamat ja per tothom sense dissimular la decepció de no tenir-lo, és un deure col·lectiu que el Govern d’Andorra ha de fer realitat sense deixar passar més temps. Amb l’observació, no cal dir-ho, que la finalitat de tenir un espai on exposar i explicar la prehistòria, la història i la vida del poble andorrà, no és poder dir: “mireu quin edifici tan espectacular i modern”, sinó dir: “mireu què tenim, mireu quines eines feien servir fa 10.000 mil anys els que passaven l’estiu a la balma de la Margineda i pescaven truites al Valira i les assecaven i les fumaven per proveir-se per l’hivern”. I, des de la Margineda, passant pels altres jaciments prehistòrics i després d’època antiga, per passejar per la medieval i arribar als darrers segles i fins a l’actualitat. De l’arponet del pescador prehistòric, fins a les talles amoroses del Sergi Mas i d’altres. Rememorem ara el Pere Canturri, el desvetllador i també vetllador de la prehistòria a Andorra, traspassat aquest hivern i que l’absència ens el porta a recordar en tants llocs i per tantes coses. Avui, però, una altra absència, dolorosa per sobtada, ens fa dir que l’art prehistòric està de dol. Divendres de la setmana passada, a mitja tarda, moria en accident de trànsit, a Quintanas de Valdelucio, en terres ermes burgaleses, terres del fred i del llop, l’arqueòleg José Antonio Lasheras Corruchaga, de 59 anys, director del Museu Nacional i Centre d’Investigació d’Altamira, a Santillana del Mar. La notícia de l’accident va paralitzar el món de la prehistòria, dels arqueòlegs, dels estudiosos de l’art prehistòric i dels qui veuen a Altamira, a les seves pintures paleolítiques, un centre neuràlgic de cultura de la humanitat. José Antonio Lasheras ha estat el gran impulsor d’Altamira. Hi va arribar l’any 1991, com a director del museu i en vint-i-cinc anys ha aconseguit una projecció internacional d’Altamira digna de totes les consideracions. La prioritat inexcusable de preservar el conjunt de pintures rupestres més conegudes del món, amb les restriccions d’accés i fins i tot el tancament total a qualsevol visita, per mantenir les condicions d’humitat i qualitat de l’aire de dins de la cova, no va impedir a Lasheras de fer tot el possible per fer visible el patrimoni de la humanitat que són les pintures d’Altamira. Partidari de poder visitar la cova però conscient de la fragilitat, va tenir la iniciativa de fer una rèplica de la sala dels policroms, la dels famosos bisons, i tot i suposar un repte científic i artístic, ha possibilitat a tantes persones de tot el món que arriben a Santillana del Mar de poder admirar-les. La Neocueva, la rèplica exacta del sostre i de les pintures, inaugurada el 2001, ens permet admirar-les, certament. Veure-les inclús amb més detall i còmodament que fer-ho a la cova. Cal citar aquí els noms dels qui van materialitzar les noves pintures, la professora de dibuix i estudiosa de l’art prehistòric, Matilde Múzquiz Pérez-Seoane, malauradament també traspassada massa jove i el seu marit, el fotògraf i cineasta Pedro Alberto Saura Ramos. El resultat de la rèplica, tota una meravella, és un exemple que ja segueixen altres coves famoses amb pintures paleolítiques. L’única cosa que la reproducció fidel de les pintures no pot oferir al visitant, tal com deia sovint Lasheras, és l’emoció que se sent en veure les originals. El silenci de dins de la cova, el mirar amb el cap amunt els colors rojos i negres de les figures, la sensació de ser més de 15.000 anys enrere, només la podem notar allà dins. És un moment on la consciència ens emociona i un lloc on es produeix la sensació de serenor, de notar la pau d’esperit. Com va dir ja fa anys Rafael Alberti en sortir de la cova: “Abandoné la cueva cargado de ángeles, que solté ya en la luz”. José Antonio Lasheras ens ha fet sentir a prop i molt endins Altamira. El trobarem a faltar. Arribar a Santillana i com tantes vegades, agafar la carretera envoltada de verd cantàbric cap al turonet d’Altamira, ja no serà el mateix. Lasheras s’ha convertit en silenci, en el silenci antic i etern que també escoltem i sentim a l’hora de ser, de penetrar a Altamira. Llegiu-ne, si us plau, en record seu, l’interessant darrer article escrit per ell i publicat al número de desembre de 2015 a la revista Historia de National Geographic. Que reposis en pau, José Antonio. Allà on siguis, et torno a dir: “Roja la grupa, marcad bien el ojo. Que lo vean desde la noche de los tiempos”.