El perdó guaridor de Déu

El primer és experimentar el buit i la insatisfacció que, tard o d’hora, provoca en nosaltres una vida poc sana. Prendre consciència que estem malgastant o arruïnant la nostra vida. Potser sigui aquesta l’experiència més important per desencadenar un procés de conversió i guarició del nostre ésser, encara que també pot ser l’experiència més difícil en una societat que ens empeny gairebé sempre a viure de manera frívola i intranscendent. En segon lloc, cal adoptar una postura de recerca sincera. Buscar la veritat en la nostra vida. No enganyar-nos miserablement a nosaltres mateixos. No viure permanentment en la mentida, l’ambigüitat o la divisió interior. Només qui viu reconciliat amb si mateix i és fidel a la seva pròpia consciència pot viure de manera sana i joiosa. Però no n’hi ha prou de reflexionar, ni tan sols enyorar una vida millor i més humana. La nostra vida no canvia pel fet que veiem i sentim les coses de manera diferent. Tot això és important i necessari, però hem de fer un pas més. En algun moment, cal prendre una decisió. Curar la nostra vida vol dir posar-nos en camí de viure de manera més plena, de ser més persones, de recuperar la nostra dignitat, introduint una qualitat nova al nostre viure diari. El creient, el mateix que el fill pròdig, fa aquest pas amb la confiança posada en Déu. Confiança total en Déu que ens comprèn, ens estima i ens perdona totalment i generosament. Aquesta fe en el perdó de Déu és la que genera un dinamisme nou a la vida del creient penedit. La psicologia actual suggereix tècniques diverses per curar les ferides passades i promoure un alliberament de sentiments negatius de culpabilitat. Poden ser útils. Però difícilment poden oferir la pau interior, el goig íntim i la força renovadora que infon la fe en el perdó real de Déu. Perdó total i absolut, començament nou de tot, gràcia que regenera el nostre ésser des de la seva mateixa arrel.