Pilars afectats

Tres dels pilars de la vida social, política i econòmica d’aquestes Valls resten evidentment tocats: la banca i plaça financera, el servei de policia i el sistema judicial. Anem a pams: l’afer de Banca Privada (BPA) continua sense resoldre’s. La FinCEN, organisme del tresor dels Estats Units, va publicar una nota on donava el vistiplau a les accions del Govern i els òrgans preexistents (INAF) o creats per al cas (AREB), i aixecava el vet a les operacions internacionals del nou banc bo (Vall Banc). Aquest era un pas decisiu per arribar a la situació desitjada de venda de l’entitat resultant i evitar la resolució per fallida. Tanmateix, aquest vistiplau no ha comportat (almenys divendres, al moment d’escriure, no s’ha fet públic) que hagi entrat en funcionament cap d’aquests corresponsals que permetin als clients afectats recuperar, almenys en part, els seus diners. Segons els càlculs que es van fer públics, del valor dels dipòsits a BPA, 1.500 milions d’euros, passaran a la nova marca 800. Si l’auditoria amb cost milionari de PricewaterhouseCoopers (PwC) va detectar que la part més o menys irregular d’aquest total era d’entre 350 i 400 milions, quedarien almenys 300 més de perduts. Es pot intuir que perquè alguns dels afectats van aconseguir retirar la seva part abans de la catàstrofe o per pèrdues de valor durant el procediment. Una altra vegada sembla inevitable que s’hagi de tornar a ajornar la data de l’adjudicació del que resta de l’antiga BPA, i que no sigui la darrerament anunciada del dia 11 vinent. A les pèrdues directes: cost de l’auditoria i altres despeses inevitablement a càrrec de les finances públiques, minva del capital recuperable i de la plantilla de treballadors... cal afegir-hi la degradació de la imatge de la plaça financera andorrana que, atesa la timidesa dels capitals, és general per al conjunt d’una de les peces bàsiques de l’economia nacional. Pel que fa al servei de policia, havia d’arribar el moment que actuacions de pomes podrides, que arreu existeixen en aquesta mena de col·lectius de seguretat, afectessin el nostre. Van passar sense conseqüències majors publicitades els controls de mòbils de periodistes, altres suposats espionatges, fins i tot a membres del cos, però no la investigació i procés amb tres causes a l’agent Prados, allargat en els terminis fins ara habituals a l’àmbit de la judicatura, fins a la condemna i expulsió definitiva per revelació de secrets. Des dels responsables policíacs, el tiroteig als vidres del despatx central va ser tractat de manera impecable pel que fa a la imatge: avançant-se a les investigacions periodístiques, amb participació del mateix director i del ministre, oferint la relació dels fets i de l’autor amb la màxima celeritat possible dintre de la garantia deguda als drets de l’encausat. Això no treu, però, l’afectació ineludible de la imatge d’un servei fins ara lloat una vegada rere l’altra, indirectament, amb les enquestes sobre motius de satisfacció dels visitants forans, que han destacat sempre la sensació de seguretat i tranquil·litat que continuen resistint amb avantatge la comparació amb la d’altres llocs. I el tercer pilar tocat és el sistema judicial. Ja vam comentar com atac a la sobirania els inter­rogatoris del magistrat de l’Audiència Nacional espanyola De la Mata i la tinent fiscal anticor­rupció Belén Suárez, que van efectuar a la Batllia a quatre ciutadans del país. Un –només un– ha acabat demanant la nul·litat de la seva declaració. Diversos advocats van protestar amb tota raó i el president del Consell Superior de la Justícia, Enric Casadevall, va dir que l’actuació era “legítima”, abans d’afegir que “potser s’havien passat”. Potser acabarà encertant Àlvar Valls, quan veu pressions i acords ocults, de Govern a Govern, en les actuacions aquí sobre el cas Pujol, objecte gairebé únic de les preguntes dels col·legues de baix en la roda de premsa conjunta a Martí i Rajoy, durant la visita del mandatari de l’Estat veí. Però encara ha sobtat més al conjunt de la població interessada l’absolució fàctica de Troguet, autor confés del tiroteig contra el despatx central de la policia, acompanyada del manteniment íntegre de la pensió de jubilació, tramitada amb una celeritat només comparable a la del judici i condemna a la Batllia, encara més insòlita. El malestar detectat, també entre membres del servei, no s’ha traduït fins ara en cap recurs contra la sentència en primera instància. Ni de la fiscalia, que ja va facilitar la benevolència amb el reu, ni d’altra instància judicial, ni del mateix servei o d’altres instàncies del Govern. Des del punt de vista literal de les lleis, tot semblaria correcte per molt que sobti. Però el tracte rebut per aquest sotsoficial no és gens habitual, sinó més aviat insòlit. Potser tindrà raó aquell que va dir a Espanya: “Tots som iguals davant la justíccia, però hi ha de més iguals que d’altres.” També aquí, sense motiu per a la sorpresa. Amb tot plegat, resta una evidència: en aquests temps difícils tres dels pilars de la vida andor­rana han quedat afectats. Sobretot en la seva imatge, interior i cap a l’exterior, en graus diversos. I més o menys greus, tots en patirem les conseqüències.