La cultura de sucar

Ben segur que molts de nosaltres ho hem fet de forma instintiva, ben natural, perquè forma part de les nostres tradicions. El pa és un aliment bàsic antiquíssim que no falta a la taula de moltes cases. Facis el que facis. I és alhora un complement degustatiu que fa més plaent la consumició de determinats plats que com a complement tenen aquest líquid saborós que el complementa. Per això avui voldria parlar d’aquesta vella, sàvia i saborosa tradició de la cuina catalana com és sucar pa. La frase, l’expressió n’hi ha per sucar-hi pa és sinònim de qualitat que allò al que ens estem referint excel·leix, que és de qualitat. Per això quan un cuiner explica, proposa, ensenya, com s’elabora un plat en el qual al resultat final hi ha suc és adient recomanar que s’hi suqui pa, a fi de millorar-ne la degustació. He consultat a Internet –modern diccionari– i hi he trobat un excel·lent escrit de la Núria May, publicat a la revista Papers de Vi, titulat precisament Cultura de sucar i sucar-hi. Comença l’escrit explicant l’etimologia del verb sucar i l’autora diu que és “un verb preciós que prové del mot suc, que alhora prové del llatí sucus. El GDLC defineix el verb sucar com fer que certa quantitat d’un suc o d’un líquid qualsevol penetri una cosa i s’hi adhereixi, especialment ficant-la-hi i traient-la’n. És una bonica definició, i sense menystenir-ne l’ús popular amb connotacions sexuals, als catalans ens encanta sucar, ho suquem tot.” I és veritat. Qui no ha sucat una galeta al cafè o a una infusió? És antiquíssim el costum de sucar pa amb vi i sucre. I no diguem el pa amb oli. Jo he vist tirar molles de pa a qualsevol sopa. I és que el pa lliga amb tot. Qui per Nadal no suca una neula amb el cava? Vegeu –de la mà de la Núria May– què va escriure Manuel Vázquez Montalbán tot parlant del pa amb tomàquet i esmenta el pa amb vi del Priorat: “I si hi pot haver vi del Priorat, sòlid com un filet de toro, emborratxes el pa, que es posa morat de content, i li regales el mineral del sucre fins que sembla un monument diamantífer.” Més tard hi afegeix: “Quan les dents trepen la crosta de sucre i vi, i arriben a la pàtria tova del pa, saben que han entrat en el cicle de la relació home-naturalesa. Ni la contempla ni la transforma: simplement se la menja en les seves més químiques pureses.” Aquesta estima –diu la Núria May–, fins i tot devoció, amb què l’autor descriu el fet de sucar sembla que vulgui generar o perpetrar un sentiment d’orgull i pertinença d’un acte molt nostrat i quasi exclusiu d’un poble que el practica i l’anomena en la vida diària. Cal tenir present també que el costum de sucar deriva, moltes vegades, d’una ancestral necessitat d’aprofitar tot allò que és comestible, de no llençar res. A pagès les sobres van a parar a la menjadora dels animals domèstics. A casa cal menjar el que ens fa falta i prou. I l’exemple més evident –seguim amb la Núria May– “és el popular pa amb tomàquet. Difícil és trobar l’origen d’una menja popular derivada d’una necessitat. Leopolodo Pomés, al seu genial llibre Teoria i pràctica del pa amb tomàquet, ens indica un possible origen a través d’un article publicat a La Vanguardia el 1984 escrit pel magnífic Nèstor Luján. Ell situa la primera referència escrita al pa amb tomàquet l’any 1884 i en dóna l’explicació següent: ‘El pa amb tomàquet, inventat per la nostra pagesia per estovar i assaonar els rosegons de pa sec a l’estiu i per aprofitar l’abundància de tomàquets en un moment determinat de la collita, no crec que pugui ser anomenat multisecular. En gastronomia hi ha coses que ens semblen molt antigues i no ho són de cap manera. El tomàquet a la cuina és relativament recent.’” Aquest bon article sobre La cultura del sucar acaba recollint algunes frases de la nostra cultura popular que no em resisteixo a copiar: si vols viure sa, suca vi amb pa. Amb pa i vi es fa bon camí. De pa sucat amb oli. Ser un tros de pa. I encara hi afegeixo pel meu compte és més llarg que un dia sense pa i el visca el pa, visca el vi i visca la mare que et va parir! I acabo perquè m’espera una tassa de xocolata a què hi sucaré un parell o tres melindros. Bon profit!