Bancarrota moral

El uns: premsa, portaveus dels partits i, fins i tot, les xarxes socials han criticat de forma mesurada la decisió judicial. No he llegit, ni escoltat a cap mitja de comunicació –és evident que no llegeixo ni escolto tot el que es publica– cap hipòtesi sobre la relació entre la singular resolució judicial i l’estranya visita del cap de Govern a les dependències policials en les quals estava detingut l’autor confés dels trets.Entre les coses publicades, potser el que ha anat més al fons de la qüestió, tot guardant el respecte a la separació de poders entre el legislatiu i el judicial, ha estat el conseller general del grup parlamentari liberal Jordi Gallardo, que ha escrit: “Quan apareix en alguns mitjans de comunicació que la separació de poders s’està vulnerant per la intervenció del Govern en investigacions del cos d’ordre, comencem a tenir un problema molt greu com a país si són certes les afirmacions.” I recordava unes reflexions seves de novembre del 2014 sobre el deteriorament de la justícia andorrana: “... Avui és una realitat que alguns òrgans de la nostra Justícia estan massa polititzats, i aquesta situació no assegura ni la imparcialitat ni la independència als justiciables.” Ni els tecnicismes processals, ni les explicacions del fiscal general no han aclarit com un judici ràpid (ordenança penal) es pot fer durant les hores normalment inhàbils de la Batllia; tampoc ha aclarit l’absència en el procediment de les acusacions particulars, ni la celeritat supersònica del dictamen forense (si és que ha existit), ni com es pot instruir (i tancar) una causa complexa, amb indicis d’actuacions delictives en sèrie en una nit. Ni com es jubila un funcionari a altes hores de la nit. Com tampoc no s’ha aclarit (o desmentit) la visita del cap de Govern a les dependències de la policia. Intercanviar rols ha estat des de sempre una manera de descobrir les coses més secretes i opaques. Ara que commemorem el quart centenari de la mort del sempre actual William Shakespeare, no està de més recordar l’escena en què el rei Lear diu a Gloster: “Un home pot veure com va el món sense ulls. Mira amb les orelles, i veuràs com aquell jutge renya aquell vulgar lladregot. Para l’orella: canvia els papers i, endevina endevinalla, qui és el jutge i qui és el lladre? No has vist el gos d’una granja bordar un captaire?” El foll (o subversiu?) rei Lear continua remarcant que hom pot contemplar “la gran imatge de l’autoritat” en el gos de la granja que borda captaires, i segueix: “Els petits vicis trasllueixen a través dels parracs de la misèria; però les finíssimes pells i els vestits de seda ho amaguen tot.” La saviesa popular ha begut dels ensenyaments dels grans autors de la literatura universal. Aquests dies, a les xerrades informals, he escoltat arguments molt semblants als de Shakespeare, unes vegades en estat pur, altres acompanyats de vells rumors que explicarien les raons de l’insòlit desenllaç de l’afer dels atacs a trets contra varis edificis del nostre país. Rum-rum sobre accidents, incidents, addiccions i peripècies que, oficialment, han quedat amagats pels vestits de seda; falsedats o veritats extraoficials que, com un roc a la faixa, alguns testimonis actius dels incidents mantindrien latents en la memòria (o en altres suports més probatoris) com a salvavides en cas de particulars necessitats futures. El que he trobat més greu ha estat la comprensió, més ben dit, la indulgència amb què moltes de les persones que explicaven aquests detalls –verídics o inventats– tot criticant el cas concret, assumeixen com a inevitable el favoritisme i la parcialitat de la justícia i excusen la presumpta utilització d’informació sensible per aconseguir una sortida beneficiosa per als interessos de l’acusat. Així, la bancarrota moral que distingeix la minoria que, des d'una posició hegemònica, concentra el poder polític, judicial, financer i social del nostre país, s’està estenen a les altres capes de la societat. Tot plegat, fa necessari que, a Andorra, ens fem –sense més dilació– la pregunta de Zavalita al començament de Conversación en La Catedral, de Mario Vargas Llosa: “¿En qué momento se había jodido el Perú?” Quan abans la responguem millor podrem evitar que el nostre país acabi –com ha passat en alguns països de l’Amèrica llatina– segrestat per les elits que des del centre del seu poder omnímode irradien corrupció cap a totes les institucions i sectors socials, envilint cada aspecte de la vida en societat.