Amb el museu nacional al limbe

Fins i tot es va anunciar una campanya popular de signatures per aconseguir que es faci realitat. Tanmateix, no he estat capaç de trobar un lloc físic ni virtual on fer efectiva l’adhesió. I semblaria que aquest del museu acabarà sent un més dels projectes anunciats en temps de captar vots, condemnats a l’oblit fàctic. La riquesa monumental del país, envejable i potser envejada a molts indrets, com l’abundant oferta museística, entre pública i privada, constitueixen dues evidències. Però la segona obté una escassa resposta en nombre de visitants, minvant segons les estadístiques més recents, il·lògica per a l’interès objectiu que bastantes de les propostes tenen per al públic visitant; general per a ciutadans o visitants, o sectorial per a diversos col·lectius. Potser és insuficient l’esforç en mitjans de promoció, que sempre queden per sota del desitjable, no només en l’àmbit de la cultura. En altres casos, les instal·lacions són inadequades. Fa anys i panys, a tall d’exemple, que es parla de traslladar el Museu de l’Automòbil d’Encamp a un lloc on les peces emmagatzemades es puguin veure com cal, tot al voltant de cada vehicle. Però tantes vegades com se n’ha parlat, no s’ha passat de les paraules. Molines Patrimonis acaba de donar per tancat l’estudi del jaciment de la Roureda de la Margineda, després de les diverses campanyes, la majoria amb ajuts públics. Això porta a recordar que una de les intencions de la propietat privada era culminar l’esforç amb una mostra permanent de tot allò descobert, amb troballes que van de l’edat del bronze al segle XII, com a mínim. Un pas més, aprofitant les sinergies ja establertes, podria consistir a la creació d’un museu arqueològic. Ben cert que seria una instal·lació parcial comparada amb el projecte nacional total, però hi seria. Davant la decisió polèmica de la construcció del núvol sobre els espais actuals d’Andorra Telecom i l’antiga caserna central dels bombers, es va anunciar que una de les peces més importants del nostre fons artístic, els frescos de Santa Coloma, han tornat a les instal·lacions de Patrimoni, amb un cost de 50.000 euros. La quantitat no és tan important, en termes relatius, però és evident la inutilitat pràctica d’una despesa afegida als milions des que les peces van ser readquirides i retornades, l’any 2007, afegida al temps que tornaran a ser inaccessibles. Tres institucions fonamentals per a la conservació i utilitat dels elements bàsics de la nostra història col·lectiva semblen –sense ordre de preferència, perquè totes són de primer rang– patrimoni, arxiu i biblioteca nacionals. I l’ideal, com succeeix a d’altres estats avançats, és tenir totes tres en un mateix lloc, o annexes. A les actuals instal·lacions d’Aixovall, un arqueòleg ens comentava l’obstacle que suposa, per a la necessària relació de la seva feina amb documents classificats, haver de desplaçar-se de Sant Julià a Andorra la Vella, amb la conseqüent despesa, sobretot de temps. A l’Arxiu sembla que el Govern es disposa a donar solució a l’endèmica falta d’espai, dispersió i precariat demostrada quan l’incendi als Marginets va posar en risc, per sort sense efecte, el magatzem que s’hi va habilitar. Continua faltant, però, la decisió sobre un indret definitiu i, per suposat, un termini de culminació del projecte. A més, un dels potencials emplaçaments anunciats seria a la Massana, encara més lluny de Patrimoni, sigui a Aixovall, sigui a l’edifici de l’antic hotel Rosaleda d’Encamp, quan arribi a fer-se efectiu el trasllat. Semblaria fàcil, per satisfer totes aquestes necessitats, una alternativa sobre la qual sembla necessari insistir: el Govern va anunciar la voluntat de crear un espai polivalent, per a espectacles i congressos, amb un pressupost milionari, a Andorra la Vella, sobre una superfície construïble de 12.000 metres quadrats. Casualment, l’extensió que es considerava necessària per al gran museu. Aquest gran esforç arquitectònic sembla, d’entrada, una obra faraònica com tantes altres fetes en temps de vaques grasses, exagerades per a la utilitat –i la utilització– reals després dels anys transcorreguts, tot i l’augment de la població. Els locals actuals per a espectacles difícilment s’omplen mai. I de les expectatives d’acollir congressos multitudinaris, amb les actuals xarxes de comunicació, no cal parlar-ne. Per contra, donada l’altura prevista del nou macroedifici, es podrien encabir com a mínim tres pisos, de la mateixa extensió on, ves per on, tindrien cabuda suficient museu, arxiu i biblioteca. Mentrestant totes, o alguna de les iniciatives de millora de les institucions existents no arriba, una solució que s’intueix relativament barata i assumible seria condicionar i obrir al públic les dependències de Patrimoni. Si no és factible a les institucions actuals, que seria com a mínim complicat, preveure-ho per als nous espais al Rosaleda, d’inauguració calculada a un termini curt, relativament.