Mai he vist créixer flors dins d’una volva de neu

Aquest trajecte el faig freqüentment, i cada vegada que veig aquesta frase d’acusació i resclosida em dic que hi hauria de dir quelcom. Bancs culpables. Encara que pintades com aquesta i similars n’han sorgit com bolets en una bona anyada, l’acusació tan personalitzada no és del tot justa. Bancs culpables? Sí. Indiscutiblement. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Endemés, a qui li amarga un dolç? Però ens oblidem, per defecte selectiu, que existeixen òrgans reguladors de l’activitat bancària que són els que autoritzen i donen el vistiplau a la comercialització de sofisticats productes d’estructuracions incertes i facilitats hipotecàries emmetzinades. I, de nou, ens oblidem de manera molt selectiva de les nostres responsabilitats. No som culpables de res? És que no ens hem deixat seduir per obtenir ressemblants llaminadures? Qui no ha allargat més el braç que la màniga? Per què sempre hem de cercar la justificació dels nostres errors a casa dels altres? Ens agradi o no d’escoltar-ho, una gran majoria ha devorat anys d’exuberàncies irreals, posseint-se riqueses fictícies, per les quals, interessats elements estratègics s’han anat ocupant prou bé de fer-nos creure que existien per a tot­hom. Per tant, ens han enganyat o hem volgut deixar-nos enga­nyar?Segon col·lotgeHi ha persones qualificades que diuen saber d’on venim. Què som i què volem ser. N’estem convençuts de tals afirmacions? Una vegada que hem enderrocat murs de formigó armat, per aixecar-ne d’altres d’enteranyinats de filferro punxegut de cinc metres d’alçada. Ens podem sentir orgullosos de creure’ns col·laboradors en el desenvolupament d’una societat moderna, davant la desaparició almenys de 10.000 criatures immigrants? Pel cap baix. També ens diuen que cal evolucionar amb més celeritat, per resoldre mancances que fan retardar un futur més estable i de millores generalitzades. Qui ho sap. Per tal com van les coses en aquests últims anys. Obrant tot a l’inrevés dels efectes proclamats. Amb més intencions que solucions. Amb més xantatges que bones gestions. Saciats a vessar de sentir a parlar centenars de vegades de productivitat, d’estímuls, de reformes i més reformes i més formació. De rellançaments de l’economia i de recessions que s’allunyen i d’altres que s’acosten. O és la mateixa del 1994, reviscolada el 2001 i agreujada el 2008? Caldrà, doncs, esperar una era de total robotització i la desaparició d’un 70% de la població, per jubilació, aconseguint així dites millores col·lectives amb el perill de les individuals? Faran les individuals un pas enrere? Podran les col·lectives sortir-se’n soles?

Tercer col·lotgeTan lluny he volgut estar de la cultura que va condicionar el meu creixement, com igual de lluny voldria estar de la que ja entreveig propalar, i jo, no n’he escollit cap. Però sóc animal racional, això vol dir que puc anar prenent decisions de bursada. Forassenyades i irreverents. Exhibint una irrisió perseverant de menyspreu a virtuts que pugui considerar, a criteri meu, fora de lloc. Manifestant les contradiccions en denigrants disfresses poètiques o espectacles comunals més atraients. O fer el contrari. Dominar el rampell de l’animaló, demostrant permanentment assumir les responsabilitats amb ètica i dignitat. Combatent els desacords culturals, o els que siguin, ara i sempre, de manera irreprotxable. Fent que les discrepàncies recriminatòries d’avui, vers altres maneres de fer i de pensar, en el temps, no esdevinguin igualment censurables per fonaments semblants. Una complexitat enmig de tanta xerrameca de tants caps tants barrets. De molta escriptura i poca lectura, ja que els coneixements que el temps ha anat acumulant podrien i haurien de ser un mirall d’encerts i no de continuats desencerts. Mai no he vist créixer flors dins d’una volva de neu. Però si em diuen que és factible de fer-ho, potser m’ho puc creure com tantes altres coses que creiem, amb més il·lusions que arguments.