A mossèn Ballarín, isard i colomí

Vivia a la casa amb tres cotxassos a la porta, però continuava de la raça que es doblega sense doblegar-se. -Déu vos guard, padrina. -Déu vos guard, frare. -Veig que a Andorra encara hi ha algú que mena l’hort. -L’he menat tota la vida, no me’n sabria estar”. Aquest començament ens porta a recordar mossèn Ballarín, que just arribat, del cel es deu mirar Andorra i aquells que aquí ha tingut com a amics. “Jo posaria la mà al foc per l’Antoni Ubach”, em comentava un dia que de Berga fèiem viatge cap a Andorra, convidat ell per la SAC a venir per parlar de mossèn Cinto Verdaguer. Era el temps que tenia el seu amic a la presó i li dolia molt. També vam parlar del Joan Babot i de la Carmela Sellart, “amics dels que ho són”, com em digué. I vam sortir a parlar també del llibre Ai, Francesc, si aneu a les Valls d’Andorra, escrit per mossèn Josep Maria Ballarín dues dècades abans, l’any 1982 i del qual hem agafat el text per al començament d’aquest article. Francesc, és sant Francesc d’Assís, i mossèn Ballarín el fa venir a Andorra amb un exercici d’agudesa literària i amb rerefons de garbellat sociològic, però de bon cor. Així era ell. Mossèn Ballarín vull dir, i sant Francesc segur que també. La conversa amb la vella padrina continuava així: “No tenia cap enyorança ni cap ressentiment. Estava avesada a treure foc d’un parell de teies, no demanava més teies a la vida. -Cada temps té els seu vents, àvia. -Els nostres no eren pas dolents. Érem feliços quan podíem fer un poc més grassa l’escudella de Nadal. -Els andorrans nous han perdut el gust de l’escudella de Nadal. -No han canviat pas tant com sembla. -Abans anaven amb esclops i ara van amb sabates. -Però s’han deixat els parenostres i la pastera dels vells. Abans de marxar, la padrina va tallar un brot de gavernera del marge. -Quan torneu al cel, sant Francesc, doneu aquest brot de gavernera a la Mare de Déu de Meritxell. -Ho faré. Adéu, padrina” El brot de gavernera, –en podem estar segurs–, l’haurà portat a la Mare de Déu de Meritxell de part de la vella padrina andorrana, l’isard mossèn Ballarín, amb el musell fent rialla. Així era ell. Fa tres Nadals, en parlàvem aquí al Diari d’Andorra, en motiu del llibre Mossèn Ballarín per ell mateix, un recull de pensaments i frases seves escrits al llarg de la seva ja llarga vida, elaborat per Jaume Huch i Camprubí, de Berga. Dèiem: “A mossèn Ballarín el sabem i el volem. Amb noranta-tres anys, encara és un pardal dels que saltironen a les places vora els bancs on seuen els vells, reposant del tràfec de la vida. Un pardal atent a les molles, a les engrunes gustoses. Mossèn Ballarín també és un isard, entenent-lo així com un personatge avesat a trescar a la seva, sense tenir carrils traçats per anar d’un costat a l’altre. I tot i així, el seu esperit i la seva imatge ens amolla el cor en tenir-ne notícia. Aleshores, despunta el record i el sentiment i ens l’afigurem, el sabem estimat a l’altre costat de Cadí, proper a mossèn Ramon Anglerill, a Gósol, a recer del Pedraforca, o als peus de la Mare de Déu de Queralt, a Berga.” Aquest dissabte, el record i el sentiment cap a mossèn Josep Maria Ballarín encara ens és més viu i ens amolla ben endins. Isard i colomí. Isard lliurat al vent de la carena i colomí al cambril de la Mare de Déu de Queralt o de Meritxell. L’isard mig esquerp que sembla fugir però que no marxa i altre cop ens mostra l’herbei més tendre i gustós. El colomí que s’alça esvalotat però que torna dolç. La veu escoltada i escrita, que ressona pregona avui en els nostres cors: “Hem d’aprendre a parar-nos. Altrament, serem uns desconeguts per a nosaltres mateixos, no podrem parlar amb els altres i Déu se’ns escaparà pel forat del soroll”, “Si sant Francesc fos ocell, seria pardal. Una petita cosa familiar a les escletxes d’una paret vella.” “Va fer més pàtria mossèn Cinto cantant que el banquer Girona enconfornant diners.” “El Papa Francesc és un miracle. Un miracle de debò. Potser és obra de Joan XXIII des del cel, que a la terra també fou miracle.” “Pare nostre, per un cop que encertem el Papa, feu que duri i que l’entenguem.” Dimecres al capvespre, la neu queia silenciosa i amb una serenor corprenedora a Berga, on ell s’apagava com un pollet, i allà dalt al santuari de Queralt, a la balconada on un migdia de sol mossèn Ballarín, ben jove i vigorós, enlairava amb una abraçada la seva mare, joiosos i contents els dos, tal com podem veure en una fotografia que mossèn Ballarín mirava amb amor. A Queralt hi havia arribat l’any 1958, quan l’aleshores bisbe de Solsona, Enrique Vicente y Tarancón, temorós que com a formador del seminari li esveraria massa el galliner, el va destinar, mig dester­rat al santuari de Queralt. En seria rector 35 anys, fins al 1993, quan el bisbe Antoni Deig i Clotet el “jubila de Queralt”, sense que ell ho hagués demanat. “No enyoraré Queralt, me l’enduc a dins”, deia un mossèn Ballarín serè però dolgut. I de rector de Queralt a vicari de Gósol, al bisbat d’Urgell, amb el beneplàcit del nostre bisbe Joan Martí. També hi nevava a Gósol dimecres al vespre. I en la pau i la quietud dels borrallons de neu de Gósol hi bategaven les darreres alenades de mossèn Ballarín, allà en el recer espiritual i humà de mossèn Ramon Anglerill, el rector, Mossèn Tronxo, a qui avui i des d’aquí, ens unim en el sentiment. Que mossèn Ballarín ens sigui també pou d’esperit i d’humanitat viscuda en el nostre dia a dia. Que reposi en pau.