L’eutanàsia i la vida

I a partir de les seves reflexions i debats jo em faig preguntetes... Eutanàsia? Quin deu ser l’origen etimològic i moment d’aparició d’aquest concepte tan polèmic a la nostra societat? I com que no ho sé ho vaig a buscar al portal de Google, per començar. D’origen grec, significa bona mort. Eu: bona i thanatos: mort. Només aquestes dues paraules juntes, tan sols dos mots, ni més ni menys. Als guardians del coneixement de la nostra societat contemporània dels segles XX i XXI no els devia agradar aquesta definició tan poètica. Veure aquests dos conceptes junts: mort i bona, intueixo que els devia fer mal d’ulls i com que a més de ser erudits i savis també devien ser una mica porucs, van canviar el significat desvirtuant de bon tros l’originari. Allò que la mort pogués ser bona no podia ser de cap de les maneres... devien pensar. Més o menys així –se m’acut– vam passar d’una definició d’eutanàsia més propera a la idea de quelcom natural, positiu i lliure, a una definició que lliga la paraula mort a un procés que pot comportar patiment i a quelcom antinatural sobre el qual hem d’emetre judicis i resistir-nos. I si no us ho creieu busqueu-ho al diccionari. Eutanàsia: ajudar amb actes o omissions que algú mori per deixar de patir. Així, hem passat de la mort bona dels grecs, al procés de patir lligat o connectat a la paraula mort. I si ens parem a pensar: què té a veure l’instant o moment en què succeeix la mort –sobre el qual sabem ben poc– amb el procés de patiment previ a la mort que hi pugui haver? –no són dues coses ben diferents?–. És que no hi ha altres processos de patiment més cruels en el dia a dia i sobre els quals no fem debats? Això em recorda una mica al coneixement que de vegades és desconeixement o a la informació que de vegades és desinformació! Amb això us vull dir que, al meu parer, sovint les etiquetes que posem als fenòmens que ens envolten són producte d’una època; d’una societat en un estadi d’evolució concret. I que de vegades ens aferrem a idees i debats que responen a paradigmes morals, ètics i religiosos que en segles posteriors passaran a l’oblit per ser obsolets o estar passats de moda; o potser perviuran transformats en quelcom diferent. Sabíeu que alguns samurais que practicaven el budisme eren capaços d’intuir el dia i l’hora que havien de deixar aquesta vida i així els ho feien saber als seus familiars i amics? El dia assenyalat entraven en un estat meditatiu en què a poc a poc aconseguien apagar la seva respiració fins que el seu cor deixava de bategar. Podia ser un suïcidi assistit ja que els seus familiars sabien en quin moment succeiria. I no feien res per evitar-ho. Cap debat va sorgir sobre aquest fet a les societats orientals d’aquell moment. No sóc coneixedora de les tribus i cultures ancestrals d’altres continents, com l’americà, però crec que indagant una mica en la seva història, trobaríem multitud d’exemples de cerimònies de trànsit de la vida a la mort, viscudes amb la major de les alegries. I algú em dirà: “Doncs apa, noia, comencem a fer com els grecs que anaven deixant el verí per les cantonades de les seves estances amb l’espontaneïtat més clamorosa del món, com si fos l’elixir de l’eterna joventut i endinsem-nos de nou en les tragèdies gregues matí, tarda i nit!” Crec que es tracta simplement d’apercebre’s que a la vida hi ha, com als exàmens, preguntes trampa. No serà millor començar pel principi, i abans d’ocupar-nos d’ajudar o no a morir els altres que estan en un moment de patiment ens centrem a entendre el sentit propi de la nostra vida i de la nostra mort? No hi ha processos de patiment i d’alegria prou interessants en el nostre dia a dia, i que depenen de cadascun de nosaltres en primera persona, sobre els quals ens podríem posicionar i actuar? A no! Ni tan sols ens els qüestionem, això no té gràcia! És més fàcil parlar dels altres i si a més es fa des del filtre de la ment –que pel que fa a l’art de viure tot ho desfigura– molt millor perquè sortirà als llibres i telenotícies, de ben segur. Èxit de vendes assegurat! Ja tenim polítics, legisladors, filòsofos i els del Sálvame distrets per a una bona estona. I després de tota aquesta dissertació, i per si algú encara es pregunta si estic a favor o no de l’eutanàsia, li contesto que estic a favor que cadascú pugui decidir el que consideri sobre un acte natural al qual de ben segur arribarem tots. I que també estic a favor dels cors generosos i valents que es presten a ajudar algú en qualsevol de les circumstàncies, i que tot plegat sospito que no té la més mínima importància en comparació amb el que representa l’experiència de viure, fet al qual tots estem cridats i convidats i que sembla que de vegades no ens n’assabentem.