Parlar bé és bonic

En Pau és un dels meus adversaris en el camp dels escacs. Hi posa sang i fetge i ànima per fer-me escac i mat. Em tracta de tu. El corregeixo: “No saps que vós és molt català?” Ell contesta: “Ja m’ho diu el meu pare que a la gent gran els he de tractar de vós.” UCPA (Union Nationale de Centres Sportifs de Plein Air) s’ha acollit durant tretze temporades d’esquí a AINA. Dos-cents quaranta-tres infants i adolescents han gaudit aquest mes de febrer de les nostres pistes. Gràcies. Les setmanes blanques són un ferm puntal per a l’autofinançament de la casa AINA que ens facilita l’obra social de l’estiu per a la mainada d’Andorra i del Bisbat d’Urgell. Més encara agraeixo als ainistes de l’UCPA que ens siguin un mirall de la bona parla. “Bonjour Esther!, bonjour Ramon, bonjour Thiago.” Em fan present el profeta Isaïes de cinc segles abans de Crist que escrivia: “No tinguis por! Déu t’estima i et crida pel teu nom” (Isaïes 43,1-5). La paraula més escoltada a AINA durant tot el mes de febrer ha estat courage, courage, courage! M’he emocionat quan un adolescent de dotze anys de l’UCPA em fa el regal de sis frases de la més fina educació encara no amb trenta segons. Ha caigut aigua damunt la taula. Se m’acosta i em diu: 1) bon dia; 2) excuseu-me si us molesto; 3) em podríeu deixar una baieta, si us plau; 4) el buit d’espera mentre l’Esther ha anat a cercar el drap, Jacques l’omple “vous avez un beau pays”; 5) moltes gràcies. Parlar bé és més que bonic; és bona educació. Traspassem la frontera del riu Runer. Ens dirigim fins al Cap i Casal de Catalunya. Entrem dins el Saló de Cent de la ciutat, encara que sols sigui per Catalunya Ràdio i el diari El Punt Avui. És el 15 de febrer. S’hi celebra el lliurament dels premis Ciutat de Barcelona, presidits per l’alcaldessa Colau. Ens sorprèn la lectura d’una poeta que m’agrada des d’una altra espiritualitat, quan es posa a vomitar una lletania de paraules poètiques que esdevenen ofensa per a tots i pecat per als religiosos dedicades ni més ni menys que a la Verge Maria, Mare de Jesús. Ens vénen ganes d’abandonar la il·lustre sala de l’ajuntament. Ens hi reté el desig d’esguardar el rostre d’uns personatges líders i referents dins del govern, del món cultural i de l’alta societat. El tuit de l’alcaldessa reivindica: “No ens taparan la boca!” Ens sorprèn que un tuit acostumat a reivindicacions de causes nobles hagi caigut tan avall. El tinent d’alcalde segueix la cap: “Parlar de la Verge Maria és parlar d’una cosa sense importància.” Ens preguntem: com el poder pot fer-nos oblidar el manual d’urbanitat i el catecisme dels bons mots que ens ensenyaren els nostres pares i mestres quan érem infants innocents? Comprenem que hem passat una etapa on per ser progres s’havia de dir tota mena de tacos. Comprenem que es vulgui trencar la hipocresia d’aparentar una persona educada quan s’era investit de poder –no dic autoritat!–. És veritat que la bondat, la cortesia i la bona educació no són virtuts innates; s’han de conrear. No tots volen fer aquest esforç. La responsabilitat de bastir un espai propici per a una bona convivència és de tots, dels manats i sobretot dels qui manen. Els presents al lliurament dels premis Ciutat de Barcelona no poden dir d’haver-li fet els honors. La senyora Dolors Miquel poeta de qui m’agraden els seus versos “Besa’m amb besos de la teva ànima feta saliva... besa’m amb besos de somriure, amb besos de la llàgrima, besa’m amb besos despullats de Tu i de Mi” ha ofès els creients sincers que l’han escoltada. Ha ferit les persones que estimem Jesús del Pare nostre i l’Ave Maria de l’àngel Gabriel i d’Isabel, mare del Baptista. La llibertat d’expressió no dóna el dret a ofendre. Escriu el periodista Alfred Pastor: “Tot raonament, per científic que sigui, té a la seva base, propera o remota, una creença; siguem, doncs, modestos amb les altres persones, i recordem que la llibertat [també la llibertat d’expressió] és la capacitat d’escollir el bé. La inhibició és covardia. La reprovació és allargar la mà per caminar junts en llibertat, en igualtat i en fraternitat.” Eric Fromm va escriure: “La violència i la destructivitat són unes altres de les conseqüències de la buidor no suficientment satisfeta.” I Dostoievski afirma: “El poder representa la destrucció; són destructors no revolucionaris.” Completa Eric Fromm: “El pensament radical i crític només donarà fruit si es mescla amb la qualitat més preciosa que té l’home: l’amor a la vida.” Joan Salicrú, codirector de la revista Valors, afirma: “Ningú no pot viure al marge dels valors i l’ètica.” Amb una fina ironia la periodista Pilar Rahola escriu: “Felicitats a tots! Heu convertit els premis Ciutat de Barcelona en un aparador de menyspreu a la fe catòlica.” I el columnista de La Vanguardia comenta: “La lectura del poema Mare Nostra per la seva autora, Dolors Miquel, m’ha escandalitzat el just. Escandalitzar a esquenes del catolicisme al Saló de Cent és una mica d’abusananos... des d’ara deixaria que el Saló de Cent fos un espai per ca... amb Déu, i la Verge de Montser­rat, per fumar Winston, jugar a la petanca els dies de pluja. Em va saber greu pel parenostre, una oració que ja voldrien molts partits, religions, associacions de veïns per a ells.” En cloure la catequesi a Canillo, fem una rotllana, ens agafem les mans i cantem de Kairoi: “Pare nostre... el nostre pa de cada dia...” Tinc la mirada posada a la meva Confident a qui li demano amb l’arquebisbe Joan Josep Omella “que els nostres representants polítics preservin la llibertat religiosa”.