Crisi de civilització i erosió del concepte d’Estat

Sadiq al-Madhi, educat a Oxford, va ser el darrer cap de Govern democràtic del Sudan, enderrocat el 30 de juny de 1989 per la dictadura d’Omar al-Bashir. Actualment és el representant personal del secretari general de l’ONU per la qüestió del canvi climàtic. Continua sent una figura religiosa dels ansar (branca de l’islam formada pels seguidors de Muhammad Ahmad) i líder del Partit Umma. En aquesta darrera conferència del Club de Madrid hi van participar més d’una cinquantena d’excaps d’Estat i de governs democràtics del món. Hi van assistir com a invitats el secretari de les Nacions Unides, el secretari operatiu del Consell de Seguretat, el responsable de les agències dels refugiats de les Nacions Unides, i com a convidats especials Elias Toumeth, bisbe ortodox auxiliar de la diòcesi de Marmarita (prop d’Homs, Síria) i de l’arxidiòcesi d’Antioquia; Vian Dakhill, diputada del parlament de l’Iraq per la regió del Kurdistan, de religió yazidi (amb una antiguitat de 4.000 anys), i Abed el-Fattah al-Samman, mul·là musulmà que exerceix la seva missió religiosa a Síria. La situació que viu el món avui, amb els evidents matisos, és força comparable a la que es va viure al final de l’Imperi romà. La corrupció, la cobdícia, i especialment les injustícies afavoriren el seu enderrocament i són conseqüència de la regressió del concepte del Dret, que havia estat el primer i més important valor d’aquell imperi. Des de la segona guerra de l’Iraq constatem un lent debilitament de l’imperi occidental que, a poc a poc, es veu substituït per l’Imperi del Mig, que ja va assolir el lideratge cultural mundial fins a final del segle XVIII. Avui, occident s’omple la boca amb el mot democràcia i oblida que la real democràcia no es posa tant en la qüestió tècnica del vot (l’excap de Govern del Canadà del 1993, Kim Campbell, deia que potser que comencéssim a parlar de dictadures electorals), sinó que la part substancial de la democràcia són els seus valors, entre els quals el de la dignitat, tant de les persones com de les nacions. I malgrat la declaració de les Nacions Unides del 1946 en la qual el mot dignitat precedeix, com a valor a respectar, la pròpia definició de drets humans, no sembla pas prioritari quan es tracta de defensar els interessos occidentals. Massa sovint confonem valors amb interessos. Seria hora de començar a diferenciar-los. Els drets humans, la democràcia i la dignitat són una qüestió de mentalitat i de cultura. No pot exportar-se i menys imposar-se, i aquí hi juga un gran paper l’educació. En la trobada de Madrid unànimement es va coincidir en les deficiències que en general pateix l’educació postmoderna. S’educa per competir però no per formar. I no podia ser d’altra manera, els participants de l’orient, bàsicament de religió budista, emfasitzaven, encertadament, en el paper rellevant de la família en la formació de les persones. La responsabilitat de la formació recau principalment en la família, secundada per l’escola, en tant que la responsabilitat de l’educació recau en primer lloc a l’escola, secundada per la família. El canvi de paradigma de la idea tradicional de família posa molts problemes a la convivència en el món occidental. A la degradació dels valors segueix la degradació del concepte d’Estat. La situació del Pròxim Orient (Síria, Iraq, Líbia, etcètera) solament s’explica per la constatació d’aquesta degradació. No és una guerra de religió, ni de civilització, ni de cultures com s’ha dit, sinó una banda de facinerosos que, sota l’autoritat d’un cap carismàtic i emparant-se en estructures d’Estat, utilitzen la religió i la cultura per cometre actes criminals. Però això no és exclusiu de l’Orient Mitjà o de països del centre i nord d’Àfrica, com és el cas avui de Nigerià amb Boko Haram, o Líbia, sinó que abraça altres zones geogràfiques del món. L’actual ministre d’Assumptes Exteriors del Salvador il·lustrà els assistents al Fòrum de Madrid, com i en quin grau, en el seu país, s’està erosionant el concepte d’Estat i com l’autoritat estatal és substituïda pels caps mafiosos, amb el perill que aquest fet s’estengui al continent americà. Avui, l’opinió majoritària dels analistes independents coincideix que l’actual ordre mundial no pot respondre més a les necessitats dels pobles en matèria de seguretat en el seu concepte més profund. Ni en allò referit a la pau en la seva significació global, ni encara menys a les exigències d’una coexistència universal civilitzada. És generalment acceptat que cal reformar l’organització de les Nacions Unides o, millor encara, crear ex-novo un organisme universal autènticament democràtic (l’ONU no ho és) que defineixi el dret i l’apliqui universalment de manera igual per a tothom. És l’hora de connectar realment els discursos amb la pràctica, de deixar d’aplicar la doble moral. No és de rebut que anomenats tribunals internacionals condemnin per violació dels drets humans sàtrapes dictadors quan han perdut el poder, i no passa res quan a conseqüència d’una guerra il·legal es massacra centenars de milers de persones, es tortura i es conculca el dret en nom del mateix dret. En el món occidental poques són les veus que gosen reconèixer que en gran part la situació d’avui té lloc per polítiques errònies en el passat, de transgressió del respecte de la dignitat dels pobles i que avui són una important concausa de la situació en què el món es troba. Hi ha qui diu (entre ells el Papa Francesc) que la Tercera Guerra Mundial ha començat. Altres que ha retornat la guerra freda. En tot cas resulta palès que avui el món viu una pau freda que pot congelar-se en qualsevol moment. Entretant, la crisi de refugiats provinents del conflicte de l’Orient Mitjà persisteix: 600.000 a Europa, tres milions solament a Turquia, un milió al Líban (petita nació en superfície), 600.000 a Jordània. Per a Turquia, Jordània i el Líban la situació ha arribat a límits que sobrepassen la sostenibilitat. I l’èxode no s’acaba. Segons xifres que es van barrejar al Fòrum de Madrid, amb l’arribada del bon temps s’espera quatre milions més de refugiats de la regió de l’Orient Mitjà. A aquestes caldrà afegir-hi les d’origen del Sud del Sàhara que pateixen ja les conseqüències del canvi climàtic, i que el conformisme occidental vol obviar. La República Democràtica del Congo, Somàlia, Nigerià o la República Centreafricana, ambdues amenaçades per Boko Haram, franquícia de l’anomenat Estat Islàmic, han desplaçat, segons el comissionat de les Nacions Unides per als refugiats, Acnur, 15 milions de persones. A Nigerià, la violència terrorista de Boko Haram ha desplaçat uns dos milions de persones a àrees més segures del país, i 180.000 persones han abandonat el país. L’Unicef calcula que un milió i mig de nens nigerians estan ja al Camerun i al Txad, Eritrea, Kenya, Etiòpia i el Iemen les xifres són ater­ridores. Fins al moment els desplaçaments del centre d’Àfrica han estat majorment a la República de Sud-àfrica, però aquest país, com altres, estan ja al límit de la sostenibilitat. Quina serà la seva nova direcció? Es pensa que amb el bon temps s’incrementarà l’èxode cap a Europa. El més preocupant és que occident no té respostes globals apropiades per solucionar la greu situació a curt termini. Les militars, segons l’opinió majoritària, no són solucions, sinó el contrari. En tot cas, per al mitjà i llarg termini no valdran conclusions parcials o locals en l’àmbit dels estats. O el desllorigador s’assoleix universalment o no n’hi haurà. I així s’especula ja quin serà el pròxim sostrac que commourà el món.