Vicent Andrés Estellés

Del Vicent Andrés Estellés, ja madur, recordo la nostra primera trobada, a inici dels seixanta del segle passat, al despatx de l’aleshores director del diari Las Provincias, aleshores José Ombuena, anticatalanista de pro, empassant-se el discurs del seu cap i, tanmateix, amb el petit espai de temps suficient per autocriticar la seva obra menor, però constant, del sonet a les primeres pàgines de la publicació que signava amb el pseudònim de Roc. Aquells catorze versets diaris, de rima exacta, tenien la limitació de l’actualitat i la pressa tan coneguda del periodista per enllestir la seva feina, en detriment sovint de la qualitat literària. Venia a ser un editorial concentrat en vers o, si es vol, l’altra producció fins a cert punt equivalent de l’acudit quotidià del ninotaire. Uns anys després, va ser tot un plaer assistir, en un teatre de la ciutat de València, al seu recital a pèl d’un dels seus llibres sencers. Si no em traeix la memòria selectiva, del Llibre de les meravelles. L’ofici i el títol oficial aconseguit a l’aleshores escola, precedent de les actuals facultats universitàries, era la seva forma de viure abans de poder subsistir amb l’obra literària. Es va fer amic de dues figures més de la cultura catalana des de València: Joan Fuster i el filòleg Sanchis Guarner, amenaçats i atacats, fins i tot físicament, per l’anticatalanisme radical dels primers temps de l’anomenada transició política. Al seu diari i a la seva trajectòria vital seria clau una altra personalitat, la de María Consuelo Reyna, de la família copropietària del rotatiu, que va dominar tot i que el seu càrrec oficial va ser, durant anys, de sotsdirectora. La Consuelito, com acabaria sent coneguda en els cercles culturals de l’Eliseu Climent, als inicis va ser membre de jurats dels premis Octubre. Fins al 1978, quan va transfigurar el mitjà en portaveu i impulsor del búnquer barraqueta anticatalà. I una de les conseqüències va ser la destitució de Vicent, que havia estat un cap de redacció força durador, “sense la menor delicadesa”, com es pot llegir encara avui. Fuster va arribar a dir d’Estellés, com se’l coneix més popularment, que era –és– “el millor poeta en llengua catalana” (del seu país) des d’Ausiàs March. I algú hi va afegir: “Des de March i Roís de Corella.” Si aquests dos autors medievals de referència van ser popularitzats mitjançant les cançons de Raimon, Vicent ho va ser per un altre irrenunciable de la nostra cultura: Ovidi Montllor. Part de l’obra del poeta va arribar també als escenaris, amb l’adaptació de l’autobiogràfic Poseu-me les ulleres i amb Coral romput, que es va representar també a aquestes valls, en la que va ser primera coproducció de l’Escena Nacional, i on rememorava les morts tràgiques de membres de la família arran de la guer­ra. Però els que queden, i ben vius, són els seus poemes, dels quals hi ha dos que em persegueixen en la memòria: la passió desfermada d’Els amants (“No hi havia a València dos amants com nosaltres”, hi figura com a introducció, i també, de caire molt diferent, sense títol, el que diu: “Assumiràs la veu d’un poble/ i serà la veu del teu poble”... “Potser et maten o potser/ se’n riuen, potser et delaten,/ tot això són banalitats./ Allò que val és la consciència/ de no ser res si no s’és poble./ I tu, greument, has escollit./ Després del teu silenci estricte, /camines decididament.” Mentre veiem que a algun altre el declaren persona non grata al seu lloc d’origen, Vicent Andrés Estellés fa temps que es pot veure, figura en bronze, present permanentment en una plaça del seu Burjassot. Assegut en un banc, on hi toca el sol, com un jubilat, i amb un llibre al costat, en un conjunt que evoca modèstia, senzillesa, virtuts ben habituals en les personalitats veritablement grans. La senzillesa, el llenguatge planer i directe, traspua en el conjunt de l’obra i contribueix a mantenir-la vigent, com ho és. Els al·lèrgics a la lectura, i especialment els posseïts per una mena de pànic als versos, ho han de saber, perquè aquesta és una bona porta d’entrada per avançar després esglaons d’altres autors, també brillants, però que a la vegada poden ser més complicats.