En la pau de Gósol

Era mitja tarda de diumenge de Rams i amb el Climent Miró, li volíem portar una branca d’olivera i una de llorer, a més d’un branquilló de boix del peu del Boixeder de Josa. També volíem tornar al cementiri per dir-li adéu de manera més íntima i amb la llum del dia, ja que l’enterrament, el dia abans, va ser a les fosques i sota un plugim fi. Mossèn Ballarín va voler ser enterrat a Gósol, poble que es va estimar com si fos seu i poble que l’estimava i l’estimarà, ens deia la Clareta de l’estanc, com un gosolà més. De fet, si ho pensem, diem que som del poble on hem nascut, però ben mirat, també serem del lloc on, ja lliurada la nostra ànima, reposarem per sempre més. Mossèn Ballarín reposarà a Gósol, en la pau de Gósol. El poble de muntanya que li ha servit de refugi i on ha trobat la calma i la solitud acompanyada per poder escriure, rumiar, enraonar, riure i dir missa. A Gósol ha pogut fer de capellà de poble, “dels que fan olor de terra” i hi ha fet vida, alternant les estades amb Berga, més d’una vintena d’anys; les darreres dues dècades, dels seus setanta-cinc als noranta-sis anys. En l’arrelament a Gósol, hi ha tingut molt a veure qui n’és rector des de fa quaranta-cinc anys, mossèn Ramon Anglerill, fill d’Olvan però lligat al poble de Gósol –llegiu poble com a cases i com a gent– amb l’estima i el sentiment. Mossèn Ramon fa de capellà des de Saldes, al Berguedà, fins a la Vansa, amb Tuixén i Josa de Cadí, a l’Alt Urgell. Extens pegat de país de munta­nya que “mossèn Tronxo”, com mossèn Ballarín el definí en el seu conegut llibre, guarda i ressegueix a cavall del seu jeep blanc. A punta i punta del seu terme, hi té, hi ha, dos santuaris. A llevant, més conegut, el de Gresolet, sota Pedraforca, al terme de Saldes. A ponent, a més alçada i més amagat, el de Sant Salvador, al rampeu ponentí de Cadí, més amunt d’Adraén. Mossèn Ramon era, tothom ho sap, el millor amic de mossèn Ballarín. Ho sabíem i ho vam poder veure al funeral celebrat dissabte passat a l’església parroquial de Santa Eulàlia de Berga. Les paraules de mossèn Ramon, de qui mossèn Ballarín, per desig exprés, tal com digué el bisbe de Solsona, “volia que parlés al seu funeral i sense límit de temps” ens arribaren ben bé al cor. La veu clara i greu de mossèn Ramon, va mostrar el capellà que és pastor, que vetlla i és amic de cor. Ho va ser per a mossèn Ballarín i ho és per tants, joves i grans, que amb ell –com tants altres rectors– fan poble, fan església i, al capdavall, fan, mantenen el país. L’arribada de la comitiva fúnebre a Gósol, ja al foscant, provinent de Berga, va ser molt sentida i com totes les dates que queden marcades en els portals de la història, carregada d’emoció. Amb el cel tapat i una pluja fina i freda, que era neu als cims, quan la desena de cotxes passaven per Saldes, es va obrir un moment la broma perquè el Pedraforca pogués saludar el pas de mossèn Ballarín. I en ser ja a l’alçada del coll del Cap de la Creu i veure les llums de Gósol al fons, més d’una llàgrima va sortir dels ulls i del cor dels qui esperaven, a les portes de l’església, el seu estimat mossèn Ballarín. A dins, l’arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric, en paraules de record i de pregària, i mossèn Ramon, ens feren brollar el doll de fe en la humanitat. També el Cor Parroquial de Gósol ens elevà amb la seva ofrena de cançons. En acabat, a peu, cap al cementiri. Amb pluja i ja fosc. La tènue claror d’un parell de llums instal·lades en previsió de ser nit quan mossèn Ballarín rebés sepultura al terra, com volia, van fer l’acte encara més sentit. Al costat del l’arquebisbe, mossèn Ramon i l’Emília, la cordial majordona de mossèn Ballarín i el jove escolanet Max Puig, que sempre l’ajudava. Davant, el Cor Parroquial que va cantar dues peces sorgides del fecund, imaginatiu i també poètic magí d’escriptor de mossèn Ballarín, dedicades en aire de sardana i d’himne, a Gósol. Els presents, amics, gosolans, altres vinguts de fora, com els presidents Pujol i Maragall o el Fogató de Tuixén, tots, abans d’entonar Els Segadors, vam escoltar tocats de serenor i de pau: “Vall de Gósol, vall reclosa al bell cor del Pirineu/, el Cadí li fa muralla/ i la vila s’abrigalla/ al xopluc del Pedraforca, vell de llamps, senyor de neu./ Terra aspra i tan manyaga/ molla de sentors d’obaga,/ en els cims penjats enlaire duu els passos del bon Déu./ En els prats i fondalades de ma terra/ tot ombreja en la claror,/ tot és joia lluminosa en l’alta serra,/ fins el fred hi és escalfor.”