Sense relleu generacional

En una mateixa edició del Diari, dimecres passat coincidien dues dades amb efecte coincident en la incertesa sobre el futur d’aquest país nostre. D’una banda, les reserves del fons de pensions de la CASS es van reduir en 18 milions d’euros durant el tercer trimestre de l’any passat. Aquest capital acumulat no troba inversions que, a més de segures, siguin rendibles. La volatilitat dels mercats, especialment de les borses, convida a buscar productes de la màxima seguretat, els qualificats per les agències de qualificació amb les sigles AAA. Però resulta que en lloc de donar interessos, per petits que siguin, produeix dèficits. És com si ens cobressin al banc per custodiar els nostres diners. L’euríbor, l’índex europeu que a la pràctica condiciona el cost financer dels préstecs, i en primer lloc les hipoteques en tants casos imprescindibles per accedir a la propietat immobiliària, a la compra d’un pis, per petit que sigui, també ha arribat a un percentatge negatiu. Això no fa, però, que l’entitat financera concernida ens torni calés cada mes, tot i que es redueixi. La paradoxa és que els deutors es veuen relativament alleujats, afavorits, mentre l’inversor veu reduïda, segons com al zero, la rendibilitat dels seus comptes o dipòsits. Per sort, la mateixa informació publicada deia que al següent trimestre, l’últim del 2015, la rendibilitat dels fons de pensions invertits per la parapública havia tornat a una xifra positiva, a produir beneficis, sens dubte molt petits. I això diu molt de la política econòmica dels responsables d’aquesta gestió, en un moment en què la temptació, que no acceptaríem el comú de pensionistes o futurs pensionistes, d’arriscar amb l’adquisició de valors amb risc de pèrdues, més com més gran sigui aquest perill. D’experiències passades no n’han faltat. Sabem, o hauríem de saber, que les pensions no es paguen amb les cotitzacions que, en els anys de vida laboral activa han (hem) anat fent els jubilats –per emprar una paraula genèrica del conjunt de pensionistes–. Surten de les aportacions dels que ara estan treballant. I per això és especial causa de preocupació una altra dada publicada el mateix dimecres en aquest Diari. L’anomenada piràmide de la població, al llarg de dècades de desenvolupament, tenia aquí una base molt ampla, més que per raons biològiques (diferència entre morts i naixements), per la immigració, generalment de gent jove i en condicions productives. Amb la crisi no només ha anat a la baixa el nombre real de ciutadans, sinó que també s’ha anat reduint el nombre de nadons. En un 17 per cent, que és moltíssim. I és que tenir un fill, a hores d’ara, és tot un acte de valor, sobretot per a la dona, i més si a sobre pretén fer compatible el paper de mare i el de treballadora fora de la casa, que a la llar la feina la té sempre garantida. Per això les que decideixen , o es troben, amb la maternitat, i sempre segons l’estadística oficial, hi arriben a una edat mitjana de 31,83 anys. Ben lluny de les generacions anteriors, quan el cicle vital més generalitzat era, amb estudis o sense, arribar a la primera feina retribuïda, amb unes perspectives de continuïtat “per a tota la vida” en el mateix lloc, buscar i trobar parella, també amb perspectiva vitalícia, i començar a procrear, més d’una vegada. Aquest programa de felicitat ja no existeix. I des del 2008 la població infanti de les valls, o seria més exacta dir el nombre de menors d’edat legal (entre els 0 i els 18 anys) també ha caigut un 4,2 per cent. Amb tot plegat, un altre canvi social de la màxima importància és que, aquí com a la resta de l’Europa occidental, però encara més en termes relatius, el relleu generacional deixa d’estar garantit. Encara més, els joves més qualificats per la seva formació marxen més o menys lluny, atrets per millors oportunitats professionals. No tots els afeccionats a la ciència ficció coneixen dues obres que anticipaven situacions catastròfiques de la humanitat, bastant menys conegudes que les d’Orwell o Huxley. Ja el 1969, l’argentí Adolfo Bioy Casares publicava La guerra del cerdo, on els joves perseguien els vells per eliminar aquesta càrrega social. Anys després, el també argentí Leopoldo Torre Nilsson intentava portar la història al cinema, amb el mateix títol (1975). Encara abans, (1965) Harry Harrison treia la novel·la que va ser traduïda a l’espanyol amb el títol Hagan sitio, hagan sitio, que el 1973 tindria també la versió cinematogràfica de l’especialista Richard Fleischer, ni més ni menys que amb Charlton Heston i el gran Edward G. Robinson. En aquest cas, als ancians se’ls convencia amb incentius per als successors perquè anessin a centres d’eutanàsia. La investigació del personatge interpretat per Heston acabava descobrint que l’aliment principal de tothom era el resultat d’un tractament de la carn i els ossos que produïen aquells llocs especialitzats a acabar amb vides. A hores d’ara, encara sembla que no hem de témer per una guerra del porc o per les descripcions de Harrison i Fleischer. Però també s’albira molt difícil capgirar, ni a curt ni a mitjà termini, aquesta tendència social d’occident a la pèrdua de població jove. En un altre lloc escoltava que a la vella Europa, per trobar l’equilibri intergeneracional de la població, li calen quatre milions d’immigrants. Però qui els vol? L’oposició no és només, tot i que continuïn creixent, de formacions polítiques ultradretanes i xenòfobes. Si no ho creieu, pregunteu al vostre voltant, o a la vostra consciència, amb plena sinceritat.