Picant a les portes del cel

Un dia no llunyà, pensava, començarien a canviar les coses. Tenia un bri d’esperança. Li deien que era optimista, massa optimista. Ell pensava que simplement intentava veure allò de positiu que totes les circumstàncies procuren. Els fets estaven demostrant que s’estava equivocant i que les coses no solament no milloraven sinó que s’espatllaven dia rere dia. Els últims bombardejos a la seva ciutat li van fer prendre la decisió. No volia sentir a parlar de marxar de casa seva, de la seva ciutat, del seu país, però havia arribat el moment en què o agafes les armes per lluitar o fuges de l’amenaça de mort que plana constantment sobre la teva vida. Però lluitar contra qui? A favor de què? Agafar un fusell i matar algú? Ell sempre havia estat una persona pacífica. Podia tenir diferències ideològiques o polítiques amb els altres, però no pas per posar-se a disparar trets. No. Estava fermament convençut que mai faria això. Ho havia après de petit: no matis. No matis, però tampoc deixis que et matin. També havia sentit des de marrec que tenia dret a la vida i, encara que no ho entenia, sabia que així era. A l’autobús que els portava, per un país que no era el seu, cap a no sabia on, pensava en els altres membres de la seva família, que ja feia mesos que havien fet el mateix que ell feia ara: molt a contracor travessava amb la seva dona i els seus fills el desert que s’havia aixecat entre l’infern que estaven vivint al seu país i la terra promesa. No estava pas content, no estava satisfet, no se sentia bé. Havia hagut de renunciar a la seva vida. Vivia en una incertesa exasperant. Pensar en el que havia deixat encara el revoltava més. Perquè ja li estava bé com era la seva vida abans de començar tot aquest merder. Home, no era el paradigma de la felicitat, però, si més no, portava les regnes. Fins que no se sap qui, vingut de no se sap on, va decidir que allò havia de ser un camp de combat. Al front sempre hi queden al mig els qui no han provocat la guerra però la pateixen en les pròpies carns. El viatge començava a ser llarg i ara es trobaven amb una perillosa barrera difícil de passar. Deixaven de decidir on trepitjaven per trobar-se amb el caprici de les aigües de mar. El Mediter­rani sempre havia estat un mar envoltat de civilitzacions que havia propiciat l’intercanvi, el contacte, les relacions entre les seves gents. Ara era una barrera més alta i perillosa que qualsevol tanca que l’home pogués construir. No eren pocs els qui no l’havien superada. Com un monstre famolenc s’engolia cada dia unes quantes preses. Aconseguiren arribar a una illa que deien que era a la terra promesa. Era petita i estava infestada de somnis de futur, però hi havia tantes persones que ja no hi cabien i a més a més allò no era la terra promesa, era tan sols un trampolí petit que amenaçava de trencar-se, de tanta gent que volia donar-se impuls. Aconseguiren també fer el salt a la misèria, encara que fos momentàniament, perquè ja es trobaven al continent on semblava que hi havia espai per a tots. Per a tots no, perquè malgrat viure en l’abundància, per a ells no hi havia lloc. No tenien el carnet d’aquell club. Tot i tenir un lema molt bonic (liberté, égalité, fraternité, estima el pròxim), els socis se’ls miraven una estoneta a les seves pantalles de plasma i després oblidaven el que havien vist. Ara, tocant de peus a terra, s’adonava que havien arribat a un cel on la indiferència era més perillosa que aquell mar que havien deixat enrere. Sí que hi havia uns socis, els que dirigien el club, que intentaven buscar solucions, però no pas perquè en formessin part sinó perquè d’altres els procuressin una sortida. Havien ofert diners a un altre club, més petit, perquè tenien por de la reacció de la massa social. Ells no eren ni tan sols aspirants, eren un accident i per tant les portes no es podien obrir. L’altre club ja se’n faria càrrec, per això l’havien pagat.