‘Rien’

Hom pot adonar-se de quant estava de lluny –fora– de la realitat més immediata si es té en compte que el rei de França va transcriure aquesta nota al seu diari en el mes d’agost, setmanes després de la presa de la Bastilla, símbol del despotisme i la tirania monàrquica. Al pròleg del llibre Capitalismo canalla, el sociòleg César Rendueles il·lustra –amb la impassibilitat de rei francès– la paupèr­rima imaginació dels membres de les elits polítiques i econòmiques que creuen immutable el sistema sobre el que regnen. El llibre de Rendueles és d’aquells que poden provocar una gastritis (que no desitjo) a més d’un dels esforçats empresaris dels quals parlava recentment el president de la CEA. En una mena de crònica, l’autor fa una subjectiva història del capitalisme a través d’una antologia personal de textos literaris. Descobreix com el capitalisme ha anat superant els seus límits econòmics, socials i organitzatius amb la col·laboració de milions de treballadors que han donat suport a projectes de submissió a unes elits que només feien que atemptar contra els seus interessos més propers.El consumisme va ser la bena que va ocultar a la memòria col·lectiva les conseqüències del capitalisme salvatge que havia provocat en un curt lapse de temps dues guerres i espoliat tres quartes parts del planeta. La nova globalització neoliberal és, per Rendueles, la història d’una rendició en la qual el noranta nou per cent dels humans ha lliurat el control de les seves vides a uns fanàtics que tenen una visió delirant de la realitat social. A tall d’exemple, esmenta com una escola de negocis va proclamar la pirateria somali com el millor model de negoci de l’any 2010. Vuit anys després de l’inici de la crisi del capitalisme financer, ningú sembla recordar-se d’allò tan bonic que va dir Sarkozy sobre “refondre el capitalisme”; a hores d’ara a l’agenda dels grans líders mundials no hi ha propostes per a aquesta refundació. Com al diari de Louis XVI, a més de molts riens, no hi ha res de positiu, només un llistat de peces de caça major cobrades els darrers anys: atur, precarietat, creixement de la desigualtats, limitació o simple anul·lació dels drets laborals, deteriorament de les llibertats, increment de la pobresa, concentració de la riquesa, destrucció de la sanitat pública i un llarg etcètera de calamitats que provoca aquesta economia de casino i de la cleptocràcia. Fa unes setmanes vaig publicar un escrit sobre l’administració pública amb el títol Experts, cortesans i mercenaris; crec que un a anàlisi crítica del sector privat andorrà també descobriria entre la seva alta direcció una tipologia molt semblant a la que feia del sector públic en l’esmentat article. La nostra classe empresarial i la seva alta direcció, tenen més coses en comú amb les elits de l’administració que les que deixa entreveure l’estesa i frívola dèria per desprestigiar (exclusivament) el sector públic; totes dues assumeixen amb entusiasme el discurs individualista de la ideologia dominant, un discurs conservador, meritocràtic i carregat de dogmes que pontifica en cada tema i cada moment sobre el que és possible, impossible i desitjable. I així ens va! Montserrat Ronchera s’inter­rogava recentment sobre si “hem perdut el tren”. Una mica cansada de tantes diagnosis estèrils sobre l’economia i el comerç del país, l’amiga Montse s’exclamava: “el que ens cal és aplicar els objectius, estratègies i accions per superar les febleses (...) i sobretot cal voluntat política i empresarial per dur-les a terme” Però les elits política i empresarial que, promíscuament i gairebé diria que incestuosament, conviuen i manen al país no estan per la feina; dia a dia, continuen escrivint a les seves modernes tauletes rien: rien en millora de les condicions laborals; rien en formació del personal; rien per compartir coneixement; rien en acompliment de les normes d’higiene i seguretat; rien en car­rera laboral que, per molts treballadors, només és una merda de feina sense perspectives. Cada cop és més clar que amb aquest lideratge conservador i mediocre estem condemnats a perdre tots els trens. Cal que el noranta nou per cent de la gent lluitem per recuperar la capacitat política, per sortir de l’encantament, de la retòrica al·lucinant que vol substituir la realitat per les paraules, dels núvols i de les falses il·lusions dels màgics de circ i fireta que tenim governant. Hem de creure que és possible fer el canvi, sortir de la rutina, enlairar-se cap a més i millor democràcia, en la qual el realisme crític no sigui bandejat i es pugui fer un debat plural sobre els problemes comuns, sense posar-se en mans de fals experts que –s’ha demostrat– només són aprenents de bruixots. Hem de ser capaços de redreçar el rumb per poder omplir el nostre bloc de passos concrets i ferms en la conquesta de la igualtat, en la preservació i millor distribució dels béns públics, en la solidaritat i en unes majors cotes de llibertat i justícia.