Tots a pagar per la nefasta gestió en salut

El Govern demòcrata té tots els números per passar a la història com el gran culpable del desgavell sanitari que va acabar amb la joia de la corona social andorrana. Val a dir que han tingut la mala sort de rebre una herència nefasta. Però és imprescindible afegir que fa cinc anys que fan una demostració permanent d’incapacitat absoluta. Per imperícia o falta de valor han deixat que tot es podrís. El resultat ja el tenim a sobre. A partir d’avui tots els treballadors paguen de la seva nòmina un 1% més del seu sou, a través de l’augment de cotitzacions a la CASS. Els empresaris paguen també un 1% més per cada nòmina al seu càrrec. L’increment no hauria de ser intrínsecament un drama si veritablement aquests 15 milions d’euros més que ingressarà l’Estat servissin per garantir el model sanitari actual. Però aquest esforç de la ciutadania de ben poc servirà. És incoherent augmentar les cotitzacions sense haver, com a mínim, iniciat un pla perquè el problema que obliga a aquest esforç se solucioni. És un gran error. El problema és de plantejament simple. L’Estat no es pot permetre un dèficit sanitari de 70 milions d’euros. La lògica i el sentit comú dirien que cal atacar l’arrel de la disfunció. En comptes d’això, Govern ha decidit que la ciutadania aporti 15 milions més dels seus salaris i deixa el dèficit en 55 milions, una factura més assumible per pagar amb els pressupostos. Molt em temo que la mesura és fruit del més pur tacticisme polític. És menys erosionador políticament fer pagar una mica a tots que no pas emprendre un pla de xoc per reduir aquests 15 milions i que l’hospital i els professionals liberals sanitaris vegin reduïts els ingressos. Perquè el Govern actual no té (segons l’anàlisi de fets objectius durant cinc anys) ni les idees ni el valor suficient per actuar. Martí va fer un exercici d’autoflagelació consistent en reconèixer que el primer mandat havia estat un desastre en l’àmbit sanitari i que no es repetirien els errors. Un any després no només no s’ha fet res sinó que la despesa ha continuat augmentant. L’arribada de Carles Álvarez Marfany ha estat decebedora. Va limitar-se a fer el mateix que Rosa Ferrer. De moment el ministre l’únic que ha fet, com tots els antecessors, és parlar de forma genèrica respecte que cal analitzar-ho tot, fer un pla, consensuar-ho amb altres partits, debatre-ho amb els col·lectius implicats... Amb aquest discurs idèntic al dels anteriors detentors del càr­rec no anem enlloc. Consensuar? Es pensa que la resta de partits es menjaran el cost polític de les retallades? Es pensa que els professionals mèdics li faran l’onada si realment els proposa mesures que directament significaran una reducció dels seus ingressos? O és naïf o simplement encara no ha entès la magnitud de la tragèdia. Tenir més de 50 milions de dèficit anual sanitari significa esgotar la capacitat de les arques públiques. L’Estat ja té només diners per pagar les nòmines dels funcionaris, la despesa per funcionar i els números vermells de salut. La situació és tan greu que ni tan sols es pot permetre pagar la segona fase de la desviació de Sant Julià que permetria connectar la frontera amb el túnel lauredià i millorar de forma substancial el trànsit els dies de gran afluència turística. I és una obra d’un cost inferior a un sol any de dèficit sanitari. L’anàlisi de l’evolució de la despesa sanitària és relativament simple. S’ha anat disparant al ritme de l’augment de professionals en aquest sector i d’un hospital dissenyat per exprimir la CASS. Amb aquest paràmetre la despesa poc té a veure amb el nombre de pacients. Quan s’ha reduït la població (amb la crisi) hospital i professionals liberals han incrementat el nombre d’actes mèdics per pacient per mantenir o apujar la facturació. Aquesta és l’arrel del problema. Bàsicament de malbaratament dels recursos. I amb un agreujant important. L’hospital, que controla el SAAS i, per tant, el ministeri és tan culpable com la resta. És complicat que un Govern còmplice, a través del ministeri de Salut i del SAAS, en l’espoli de recursos tingui la credibilitat de moral per quadrar els professionals sanitaris. El més sagnant és que l’executiu l’únic que ha fet és retallar drets i serveis a la població en l’àmbit sanitari. Encara que ho neguin. És indiscutible. Se’n poden dir molts (especialment centrats en menys reemborsament) però n’hi ha un de paradigmàtic: qualsevol ciutadà ha pogut constatar que quan va a la farmàcia la gran part de medicaments de major ús han deixat d’entrar per la CASS. Fa la sensació que l’executiu ha decidit jugar-ho tot a la carta de Josep Maria Piqué. Confiar que l’exdirector del Clínic tingui la fórmula màgica per redreçar la situació. La capacitat de gestió de Piqué és fora de dubtes, però no tinc gaire clar si els problemes tan específics que estan podrint la sanitat andorrana tenen alguna cosa a veure amb els problemes de la gestió d’un gran hospital. Perquè cap reforma és factible sense enfrontar-se als poderosos lobbies sanitaris encapçalats pel dels professionals liberals i els barons de l’hospital. Són molts anys guanyant molts diners. La sensació des de fora és que no tenen ni la més remota idea de com fer la truita perquè s’entesten a cuinar-la sense haver trencat els ous. El tacticisme comptavots permanent en què viu el cap de Govern és molt útil per gestionar equilibris. Ha tingut la mala sort que en l’àmbit sanitari (i de pensions) la motxilla és tan gran que cada cop és més pesada. Si la voluntat és marejar la perdiu com fins ara, al 2019 tot s’haurà podrit tant que l’impacte de les mesures que s’hauran de prendre en la propera legislatura aniquilaran el sistema actual. I té Martí la sort que fins ara les úniques veus crítiques han estat les de quatre apòstols que aposten per anar apujant cotitzacions i impostos per compensar el dèficit. Estic d’acord que així s’arreglaria, llàstima, però, que l’increment de costos derivaria en l’esfondrament de l’economia per la pèrdua del diferencial amb els països veïns.