Tocats per la psicosi globalitzada

Algú, angoixat, va cridar la policia i es va muntar el desplegament, sempre espectacular, dels artificiers del Tedax, l’aïllament de la zona i la inspecció dels objectes que, com calia esperar, només contenien els equipatges de viatgers, amb l’anècdota afegida que, en el darrer dels casos, es tractava del descuit d’un empleat de BPA que havia sortit de viatge, donant peu forçat a tota mena d’acudits. El patrimoni immaterial de la memòria em va traslladar anys, dècades enrere, i a un altre episodi que també va originar un seguit de comentaris benhumorats. Eren els anys vuitanta del segle passat a Vitòria-Gasteiz, amb ETA en plena activitat, quan al carrer Dato –l’equivalent més proper, distàncies salvades, seria l’avinguda Meritxell– va aparèixer una altra maleta suposadament abandonada, sospitosa, a sobre del sostre d’un cotxe. Els artificiers de torn, amb precaució extrema, van tirar pel dret i no van manipular el que podria ser una temuda –amb més raó– bomba. La van fer esclatar, directament, amb un petit artefacte. I per aquella artèria principal de la capital basca van volar un seguit de calces i calcetes de mil colors. Finalment, es tractava del mostrari del viatjant d’una empresa de llenceria que, entre visita i visita, qui sap si en el moment d’una pausa per al cafè o l’aperitiu, no es va prendre el temps d’endreçar l’eina de treball al portamaletes del vehicle. També he recordat una de les taules rodones del recent congrés de periodisme iberoamericà, quan es parlava de la comunicació entre vora i vora (de l’Atlàntic), quan el president del Diari i exministre Marc Vila afirmava, amb tota exactitud, que Andorra, més que a una vora, està “vorejada” d’aquesta comunitat. Aquest arraconament relatiu del món globalitzat, pel bo i el dolent, portaria a concloure que fer saltar les dues alarmes esmentades ha estat fer-ne un gra massa. L’absència absoluta de risc d’acció gihadista és impossible enlloc, d’acord. Però a la llista d’objectius del projecte de califat sembla que ocuparíem un dels darrers llocs, superats per centenars de ciutats i moltes desenes de països. Fins i tot examinada globalment, la nostra comunitat musulmana és petita. I, en general, allunyada d’aquest fanatisme creixent que darrerament està convertint i reclutant per a la seva causa joves i menys joves nadius i nacionals d’estats membres de l’Europa unida. Encara estem per trobar, a títol d’exemple, un burca pel carrer. Tampoc no seria gaire agosarat intuir que els serveis de seguretat estan a aguait, atents i vigilants, amb una discreció tan imprescindible com l’eficiència, de qualsevol persona o família en risc potencial de caure en el parany d’un dels idealismes més perillosos i, pels efectes, força atractius per a marginats i desesperats. Afegim que abandonar un explosiu al carrer no coincideix amb el modus operandi de l’exèrcit islàmic, que busca llocs i moments de grans concentracions humanes, i empra sobretot armes humanes de destrucció massiva, màrtirs convençuts del seu ascens automàtic al paradís de l’Alcorà mal llegit. Allaus, incendis, esllavissades, són catàstrofes molt més probables en aquestes valls, i de mostres més o menys recents no ens en falten. Per sort, i fins ara, amb pocs o cap dany personal. Tot això no treu que les mesures de seguretat siguin irrenunciables. Davant qualsevol mínima possibilitat, la prudència ha d’imposar-se. Precisament per constatar, sense risc físic per als qui en són responsables actius, que les alertes no tenien –o poden tenir– fonament. Quan als estats veïns l’alerta d’atemptat es manté en un nivell quatre sobre cinc, ningú no treu que alguna bomba humana despistada, o fugitiva, ens esclati aquí. La dita mai no diguis mai és mereixedora d’aplicació, en aquest com en tants altres casos. Però ni de bon tros és tan aplicable –raonablement–, davant d’aquesta amenaça globalitzada, l’antònima: sempre diguis sempre. La por és lliure. Però la participació d’una psicosi globalitzada és el primer èxit, ja aconseguit, també entre alguns de nos­altres, d’aquests bàrbars del segle XXI.