Més de 2.016 anys repicant ferro fred

Així que no és gens anormal que arran del feixuc exercici realitzat hom hagi de fer repòs uns dies pels ais i uis que t’arriben des d’una punyida esquena encarcarada –això et succeeix, diria ma mare, per tenir el cap ple de pardals. Creus que tens vint anys?– Això rai. Canviarem les prioritats dels esbargiments. Faré via rellegint velles novel·les retrobades a la llibreria. Llibres d’Ayn Rand, Lajos Zilahy, Stefan Zweig, Knut Hamsun o d’altres. I, quan malmès per la immobilitat posicional de la lectura m’exigeixi reemplaçar l’activitat, em faré el cançoner una bona estona amb el que un dia algú va dir que era la caixa ruca que hi havia gairebé a totes les llars: la televisió. Caixa ruca? –Cal no deixar-se atordir per les redundàncies de pèrdua de gust, i per damunt de tot, voler destriar el gra de la palla–. Ara bé, si tots els mals només fossin aquests, en un març marçot que mata la vella a la vora del foc i la jove si pot. Un mes, a tostemps de pocs tints primaverals, però enguany, de grans compuncions i desesperacions, per la crueltat irracional dels darrers atemptats terroristes, esdevinguts a Lahore (Pakistan), Iscanderijan (Iraq) i Brussel·les. A dia d’avui, estant com sembla que estem, més controlats que en èpoques sota règims de draconianes dictadures, tals atrocitats no s’haurien de repetir en el nostre cregut humanitarisme. Tants innocents no haurien de morir en llocs de pas obligat o desitjat, en moments inesperats. Si acceptem que els drets de la llibertat (incompresa) inclouen convivències d’odis, guerres, tràfics, aïllaments, llibertinatges de tot tipus, irrespectuositats, salvatjades, etcètera, aleshores, com bé va dir un amic mentre descendíem de la Tossa del Braibal: “Tenim el que ens mereixem.” –Estem en una jungla en la qual haurem de córrer ininter­rompudament si no volem que se’ns mengin.– I córrer cap a on? Potser depenent de no sé què o qui, entendria les realitats que essent-hi no hi són. Podria entendre la visió radicalment oposada de dos pobles, enfrontats per la sentència d’un home trobat culpable de crims contra la humanitat i genocidi: Radovan Karadzic. Entendria aquest jove holandès, que no entén l’esvalot que ha aixecat, en crear un joc d’evasió que simula l’amagatall de la casa on va viure l’Anna Frank fins al seu assassinat –sobren paraules. Podem soterrar els sentiments–. De la mateixa manera, mai podré entendre com la mort d’un líder, una llegenda, un innovador, un geni i mestre (així ho han dit), sigui qui sigui, vingui d’on vingui i faci el que faci, s’hagin de fer reconeixements i homenatges quan ja no és entre nosaltres. Sí. Parlo de la mort de Hendrik Johannes Cruijff. I puc entendre, sense ser futboler, que la repercussió amb més pena que glòria de la mort de mossèn Ballarín hagi passat desapercebuda front l’emotivitat i rebombori social creada per la mort del Johan –a partir d’ara, confiem que no facin acta de presència crítiques injustes, perquè els antídots que podrien desmentir-les o aprovar-les han desaparegut–. Tot s’ha de fer en vida. Cal ser valent. Sí que entenc el debat ètic, per la pressura imperativa de tenir un marc legal i únic per salvaguardar la modificació d’embrions a la carta. La premsa n’ha parlat i ja fa anys que diversos entorns privats n’experimenten la tècnica. Deixant de costat si l’avenç és extraordinari, no crec pas que amb la signatura d’uns documents (que no seran altra cosa que contractes de bona voluntat) aturin el límit per eradicar solament malalties hereditàries (maliciosament haig de somriure amb la boca petita). Qui es creu que no es remenarà per aconseguir capacitats intel·lectuals i físiques en les modificacions? Acaballes de març, i amb dies de reflexió, menys entenc la bugada economicopolítica de casa nostra, feta al safareig dels veïns. I parlaré de la immigració, dient que les crítiques que es deixen sentir són massa dolces i educades per la humiliació que reben els refugiats. Però també dir que: quin criticaire acceptaria acollir una d’aquestes famílies a casa seva durant un temps? Ja acabat el mes, amb el canvi d’horari que ningú entén per què serveix, avui que igual és el dia que la nit, deixem que a l’abril, que diuen que cada gota val per mil, plogui i prou…