L’etern problema de les cues

També eren els anys del metro aeri per salvar-nos dels maldecaps de la mobilitat terrestre. Llavors va arribar la crisi –la de visitants abans que la global– i les cues van començar a anar a la baixa, fins al punt que la reacció quan es repetia una d’aquelles retencions quilomètriques tenia un punt d’alegria continguda. Volien dir un cap de setmana, un pont rodó, en època de vaques magres. Aquesta temporada d’hivern els diumenges amb col·lapses de sortida han començat a ser més habituals. Conseqüències, afirmen, de la recuperació econòmica dels nostres veïns. Davant d’aquest escenari i les previsions de gairebé ocupació plena l’operació sortida de les vacances de Setmana Santa podia ser una espècie d’apocalipsi de cotxes immobilitzats a la carretera. Però res a veure. Va ser una operació sortida més o menys plàcida, més enllà del peatge obligatori de trànsit lent quan el conductor ja olora la duana del riu Runer. El Govern es congratulava dimecres passat dels resultats del dispositiu organitzat per gestionar el volum de trànsit, que ha presentat dues novetats: carril addicional de sortida al vial del Pobladó i un altre a l’avinguda Francesc Cairat de Sant Julià. Ja saben, filosofia Ikea però aplicada a la carretera: intentar aprofitar al màxim l’espai perquè absorbeixi més cotxes. S’agraeix que els que tenen capacitat de decisió busquin maneres de fer-nos la vida més fàcil que no passin per intentar alegrar-nos l’embús. Si us plau, millor intentar evitar-los. Així que benvinguda la idea. Però tenint en compte les nostres circumstàncies em qüestiono fins a quin punt no li hem d’agrair a allò que surt del nostre control que no s’hagués muntat un col·lapse de campionat. Del tipus els turistes van decidir no concentrar la seva sortida del país el mateix dia i en una hora similar o era un dia festiu amb nul·la circulació interna. I és que tenim un problema difícilment insalvable. En algun moment tota la capacitat que podem donar a les nostres carreteres acaba limitada de manera abrupta. Sí, penso en els beneficis que aportaria l’acabament del vial de Sant Julià –quants no se’n recorden quan travessen el semidesert túnel de les Dos Valires?– però també en la duana. Per moltes idees que es tinguin és complicat gestionar una operació sortida si en arribar al punt fronterer tots el cotxes han d’agrupar-se en un sol carril i, a més, minvar la marxa. I evidentment la qüestió de reduir la velocitat i aturar-se si l’agent de l’autoritat ens ho demana és el que toca però s’agrairia que quan hi ha aquestes puntes de trànsit els carrils habilitats per sortir o entrar de país per la frontera sud –quantes vegades no han trigat una bona estona a fer els deu quilòmetres d’N-145 i a creuar la zona duanera, sorprenentment, s’ha acabat la retenció?– fossin almenys dos. Però és una qüestió que s’escapa a la potestat andorrana. Així que no queda més que demanar als notres governants que, apel·lant al bon veïnatge hi insisteixin davant les autoritats espanyoles. Ara que estem conscienciats amb la mobilitat sostenible i volem que els cotxes elèctrics no siguin un rara avis al país també ens devem carreteres menys col·lapsades i, per tant, menys contaminadores. I no oblidem una xarxa de transport públic que sigui una autèntica alternativa al cotxe, que hi ajudaria molt. Sembla que ens volem acostar a la mobilitat noruega i no sé com porten allà les cues...