Una píndola per evitar la cirurgia

França té una qualificació creditícia, segons la mateixa agència de qualificació, d’AA, tot i que el deute és del 98% del seu PIB. Alemanya, amb un deute del 75% del seu PIB, té una qualificació creditícia d’AAA. El deute públic del Japó, potser el més elevat del món, és del 230% del seu PIB i té una qualificació creditícia d’A+. Luxemburg, amb un deute públic del 22% del seu PIB, té una qualificació creditícia d’AAA. Suïssa, amb un deute de l’ordre del 50% del seu PIB, té una qualificació creditícia d’AAA. Malta, amb un deute del 67% del seu PIB, té una qualificació creditícia de BBB+. Rússia té una qualificació creditícia de BB+ amb un deute públic del 20% del seu PIB. Mònaco i Liechtenstein no tenen deute públic. Andorra té un deute públic del 45% i té una qualificació creditícia de BBB-(1), amb perspectiva negativa. Dos aspectes sorprenen en les dades anteriors: –La nomenclatura, les qualificacions creditícies, que van des de la triple A (AAA) de màxima solvència, com Alemanya, després AA, A, BBB, BB i ja s’entra en el terreny anomenat especulatiu, que són els bons escombraries (bono basura, junk bond). –Les qualificacions creditícies tan dispars; per què un país com el Japó té una qualificació més alta que Rússia, amb un deute 12 vegades superior? La qualificació creditícia valora la capacitat que té l’emissor de tornar un crèdit. Una qualificació de BBB vol dir menys capacitat de l’emissor de tornar-lo que un amb qualificació d’A. Menys capacitat vol dir menys seguretat, més risc, i a més risc tipus d’interès més alts, i en conseqüència més costós resulta el finançament. Espanya, amb BBB estable, i Malta, amb BBB+, són uns països que tenen la qualificació creditícia lleugerament superior a Andorra, malgrat que el deute sigui superior al d’Andorra. Per què tenen millor qualificació si deuen més? La resposta fàcil és dir perquè són membres de la Unió Europea, i per això Andorra vol negociar amb aquest organisme, però la veritat és diferent, i igualment simple. Per començar, caldria veure l’evolució de la qualificació creditícia d’Andorra:

Data Qualif. (perspectiva) 14/06/2010 A 03/12/2012 A- (negativa) 03/10/2014 BBB+ (estable) 12/03/2015 BBB 27/03/2015 BBB- 24/06/2015 BBB-

En 5 anys la qualificació creditícia ha baixat 4 esglaons. Si utilitzem els termes futbolístics, seria com passar d’estar a la classificació amb els que lluiten per jugar les competicions europees el 2010 a estar lluitant ara a la zona just per sobre del descens a segona divisió. La qualificació del 2010 fa referència als comptes del 2009, i les dues del 2015 fan referència la primera per la intervenció de BPA en tant que fet rellevant per al sistema financer, i la segona, pels comptes del 2014. Què ha passat en aquest període perquè s’hagi degradat la confiança en l’economia andorrana? Si es mira com ha anat, a final del 2009 el deute de les administracions públiques (administració central, administracions locals i empreses i organismes parapúblics), era de 929,4 milions d’euros, 621,6 milions eren de l’administració central i 235,6 milions eren de les administracions locals. A final del 2014, el deute de les administracions públiques d’Andorra era de 1.100 milions, dels quals 897 eren de l’administració central i 172,9 milions eren de les administracions locals. Les administracions locals van reduir el deute en 62,6 milions, però l’administració dentral el va incrementar en 275,4 milions, un augment del 44%. Sembla doncs que l’administració central és el problema. Però, què ha fet per arribar a aquesta situació? Si aprofundim, es veurà que actualment quasi el 90% dels ingressos de l’administració central provenen dels impostos (directes i indirectes), i els ingressos s’han incrementat un 34% en aquest període. El problema és que el 80% d’aquests ingressos els destina a la despesa corrent, i el 20% restant el destina a les transferències als comuns, a fer les inversions necessàries i a tornar el deute. Sembla evident que els comptes no surten, i s’ha de suposar que a Standard & Poor’s tampoc li surten. L’administració central és un organisme que gasta molt, de forma creixent i ineficient, i no genera riquesa. I tot això en un entorn en el qual tant el PIB com la població es van reduir. A partir d’aquí caldria preguntar-se: qui actuarà primer, si l’agència qualificadora, que seguint la tendència rebaixi la qualificació creditícia i la catalogui com a bo escombraries, o actuarà abans l’administració central i redreçarà el rumb? Sembla que l’administració central ha mogut fitxa, i ha augmentat les cotitzacions de la CASS des de l’1 d’abril del 2016. Però és suficient aquesta mesura? Malauradament, la resposta és negativa. En el període 2009-2014, l’administració central ha fet les següents aportacions a la CASS i al SAAS: -CASS: 140 milions d’euros aportats (0,5 milions el 2009, 8 el 2010, 37,8 el 2011, 24,5 el 2012, 34,6 el 2013 i 34,6 el 2014). -SAAS: 97,1 milions d’euros aportats (18,5 el 2009, 19,5 el 2010, 17,9 el 2011, 14,1 el 2012, 13,2 el 2013 i 13,8 el 2014). És a dir, una mitjana de 16,2 milions d’euros anyals aportats al SAAS, i 23,3 aportats anualment a la CASS. Les cotitzacions s’han incrementat un 2%, si la massa salarial està en uns 860 milions d’euros anyals, assalariats i empreses hauran de pagar uns 17,5 milions més, a parts iguals, més 2,5 milions que aportaran els treballadors per compte propi per l’augment del 2% de la seva quota. En total són 20 milions anyals que ingressarà de més la CASS. Però si es paga a la CASS, com afecta el SAAS? El SAAS presta uns serveis sanitaris i gestiona l’hospital, i factura aquests serveis a la CASS; però l’import facturat no arriba per fer front a totes les despeses del SAAS, i aleshores l’administració central ha de fer les aportacions abans descrites per cobrir aquest dèficit. A partir de l’abril, la CASS ingressarà més, i podrà negociar un nou contracte de prestacions de serveis amb el SAAS per cobrir la totalitat de les despeses, així l’administració central no haurà de fer l’aportació anyal (que en el darrer exercici ha estat de 14 milions d’euros), i encara li quedaran a la CASS uns 6 milions anuals per a la branca general, i dels quals està molt necessitada. La branca general de la CASS presenta un dèficit anyal d’uns 23-25 milions d’euros, però des del 2014 ja no té reserves, i el dèficit l’ha de cobrir l’administració central. Com sembla que la reforma sanitària no estarà aquesta legislatura, aleshores l’alternativa hauria de ser o pagar més o patir més retallades, i seria desitjable que no s’apliquin les dues. Però amb aquest panorama... Aquesta aportació addicional que faran els assalariats, autònoms i empresaris, representarà una reducció de la depesa cor­rent de l’administració central, que passarà a representar el 75% dels seus ingressos corrents, però no evitarà que els comptes de l’administració central presentin el ja malauradament habitual dèficit anyal i es continuï incrementant el deute. Algú es pot creure que aquestes mesures són suficients? Si la resposta és negativa, és que ho veieu com Standard & Poor’s.

(1) Una obligació qualificada amb BBB presenta paràmetres de protecció adequats. Però és probable que condicions econòmiques adverses o canvis conjunturals probablement portin a l’afebliment de la capacitat de l’emissor per complir els seus compromisos financers sobre l’obligació.