De l’Espunyes i de l’Obiols

La mirada mostra la fondària humana que té i que li sabem els amics i els lectors avesats a llegir-lo. Lo Vilaro, com l’anomenem, per ser fill de cal Vilaro de Peramola, és un home conscient de la davallada cultural i social que Catalunya va patir des de la guerra del 1936 i de la que, un cop recuperada la democràcia, en certs àmbits continua baixant graons i enfonsant-se en l’oblit. Indestriable de la vida d’un país, el batec cultural, quan és aquietat pel propi tarannà col·lectiu, i sobretot quan s’afebleix per la desídia o la manca de voluntat i de ferma consciència, esdevé un maldecap per als qui l’han de mantenir. I qui ha de mantenir ben alta i encesa la flama de la cultura, allò que fa i dóna caràcter a un país, a una terra? Tothom i cadascú a la seva manera. Aquí i allà, arreu. Però quan mig país, per dir-ho així, ha patit la marxa de la seva gent, ha vist com han emmudit els carrers i les places, com les cases i les escoles s’han tancat, com les teulades i els coberts han començat per un goter i han acabat enfonsades, com han quedat erms els bancals i els camps envaïts per argelagues, arços, gaverneres i aranyons..., la punxada, l’esgar­rinxada i l’estripada al teixit de la cultura popular –la que ens ha pervingut de segles enrere transmesa pels padrins i pels qui la portaven a dins seu amb respecte i estima–, ha estat de les que costen de cosir, de refer. En aquest sentit, l’obra literària del Josep Espunyes i Esteve, que va començar a la dècada dels anys setanta amb un marcat caràcter poètic i reivindicatiu de les llibertats acorralades, i ha seguit en els darrers vint-i-cinc anys, des d’aquell Alt Urgell, plany i passió, amb el garbellat i l’estudi dels llocs i els fets que hi han succeït, dels topònims, de les dites i dels adagis, dels motarrots, del coneixement i de la saviesa popular, és un deixar constància escrita d’allò que de forma oral i viva era eina de comunicació i de relació humana. Amb el llibre Piulades de cultura popular. Bruixeria, mimologismes, llegendes, Edicions Salòria, 2016, el Josep Espunyes ens para altre cop la taula per servir-nos un banquet de festa major amb la cultura més genuïna del seu terral peramolí i dels termes dels pobles veïns, Oliana, Bassella i la Baronia de Rialb. Em plau dir-vos que ho llegireu amb gust i us en llepareu els dits. La portada de l’altre llibre que acaba de sortir a la llum, fa referència a Andorra i és el primer volum d’un aventura literària pel Pirineu, obra del Joan Obiols, també fill de Peramola però arrelat a la Seu d’Urgell des de fa molts anys. El Joan Obiols i Puigpinós ha començat justament a les Valls d’Andorra un viatge en deu etapes, que quedaran reflectides en deu volums de la col·lecció Viatge universal pel Pirineu. Si la muntanya fos el món. Per ter­res de... El Principat d’Andorra. El seient número 184 de l’Assemblea General de les Nacions Unides, és el títol del primer, al que seguiran la Cerdanya, el Ripollès i el Berguedà, el Solsonès i la Noguera, els Pallars Jussà i Sobirà, la Ribagorça catalana i l’aragonesa, la Val d’Aran, el Comminges, el Cousetans i el Sabartès, per acabar a l’Alt Urgell. Un tornar a agafar el Joan Obiols llibreta i llapis, carretera i manta, i amb els ulls oberts i el diàleg com a carta de presentació, anotar i escriure dels llocs i de la seva gent, la que amb el seu pas han deixat marca a les terres pirinenques per fer-ho més universal. Tot ja ho podeu veure en aquest primer volum que engega a Sant Julià i tanca al Pas de la Casa, amb el fons i humà i carregat de consciència col·lectiva, necessàriament pirinenca, amb què el Joan Obiols sap escriure. Per dir-ho amb el seu lema: El Pirineu i la poesia de la història, que ha quedat imprès en els 8 llibres publicats des del 1987, Esvorancs, Mar­rades, Nits de taverna, Fulls de Pergamí, El desert verd, L’infern dolç, La cucota i La gramola, hi trobareu fet poètic, en aquesta aventura literària que agombolen, ben encertadament, les editorials Andorra i Salòria conjuntament. Per molts anys a l’Espunyes i a l’Obiols.