El gran regal

Jesús Ressuscitat, d’una forma sorprenent i inequívoca, s’apareix als deixebles i els regala una gran pesca miraculosa on ells no havien pescat res. De no tenir res, van passar a tenir-ho tot. Com a cristians no podem perdre mai l’esperança. En alguns moments, i per diversos MCS, escoltem que el món està perdut. Que no hi ha solució. Mentida! Amb la Pasqua, el pas del Senyor Ressuscitat, ens ha deixat la força i la tenacitat dels que creuen en Ell. Podem decebre el Senyor amb el nostre absentisme? No. Com van fer els apòstols en l’escena d'avui, perquè no tirar, una vegada i una altra, les xarxes –socials incloses– de les nostres bones voluntats allà on pensem que tot està acabat? Que és difícil? Que el cansament fa nosa en el nostre seguiment a Jesús? No oblidem que Sant Pere, tres vegades va negar a Jesús i tres vegades Jesús li va preguntar: M’estimes? En el fons, en aquest diumenge tercer de la Pasqua, es descobreix una vegada més la nostra fidelitat i adhesió a Crist. L’estimem o dubtem? Apostem per Ell o ens hem tirat en braços de la tebiesa i el desànim? És pel Senyor, abans i després, ara i sempre, que ens hem de motivar a fons per intentar que els homes i les dones d’avui el descobreixin si encara no ho han fet, i l’escoltin i aprenguin de veritat que remar amb Crist porta sempre nova vida, nova il·lusió i nou coratge per a tots. Un dels drames que estem patint, en l’àmbit espiritual, és que mai l’Església, els mossens, els educadors o els agents evangelitzadors hem emprat tants mitjans i esforços per incentivar l’estima per les coses de Déu. Avui, amb l’evangeli a la mà, el Senyor ens diu que no ens atabalem per l’absència de fruits. Tal vegada, encara que ens costi admetre-ho, el rellotge de Déu va a diferent ritme del nostre. Les nostres hores són de seixanta minuts, els nostres anys de 365 dies però Déu no explica els segons com nosaltres ni passa les fulles del calendari com nosaltres pretenem. La Pasqua, la resurrecció de Crist, ens convida a una confiança absoluta en el Pare. Només així, com ho va fer Sant Francesc d’Assís en contemplar a la seva congregació amb símptomes de decadència, ens pot aportar una mica de calma, il·lusió i serenitat. Tota la pesca no està a l’abast de la nostra mà ni tots els oceans són tan superficials com voldríem per arribar fins al fons dels mateixos: les persones. Els apòstols, com nosaltres en alguns moments, estaven a punt de renunciar a tot. La pesca havia estat infructuosa, decebedora. Se sentien abandonats i desconcertats. Només, quan va aparèixer el Senyor, el panorama va canviar de color. Que també nosaltres, lluny d’abandonar l’horitzó quan és fosc, implorem, resem i mirem al cel buscant la mà sempre estesa de Jesús que surt a l’encontre dels nostres moments més amargs de tristesa i de dolor. Si volem... podem! Feliç Pasqua de Resurrecció!