Albert Llovera

Aquesta és la seva contribució social. No els demanis perquè ho fan que tampoc t’ho sabrien explicar. El més plausible que trobaran com a explicació és que el seu pare ja ho feia això i l’avi també. I que cal volar sota el radar, no ser detectats. Dissimular. Scchhhhhht, calla, fes l’andorrà… La seva preocupació principal és que res no canviï. Es toquen una butxaca, després l’altra, després la de l’americana i si tot està al seu lloc, la vida ja pot continuar. Algú podria pensar que persones de tan poca elevada proposta vital tenen vides miserables. Al contrari, el sistema, per un curiós procediment de reintegrament molt propi d’aquestes contrades, els acaba donant excel·lents oportunitats de viure tranquil·lament. En alguns casos en llocs d’elevada responsabilitat pública i empresarial. Per aquí, no significar-se, significa molt. A l’empara de l’ombra d’un enorme arbre de copa frondosa anomenat classisme, aquests discrets guerrers de la contenció fa anys que ens diuen el que podem fer i dir. I veient l’efervescència (sic) de la societat andor­rana hem de dir que fins ara van guanyant la partida de golejada. Però la diversitat humana sempre té matisos per regalar. I a Andorra ens ha regalat l’Albert Llovera. La història és coneguda de tothom. Va tenir un accident quan era molt jovenet i va quedar paraplègic. Tota la vida en cadira de rodes. Condemnat? No. Però tota la vida en cadira de rodes. Una putada de les grosses. No podràs caminar. No podràs córrer. No podràs esquiar. Poc després de l’accident, la vida era un no gegant. El llibre No límits ho explica perfectament. La força no el va venir a buscar d’un dia per l’altre, ni va ser una epifania. Com totes les coses de veritat, les noves certeses el van venir a visitar mica en mica. Llovera va començar a centrar la seva vida en les coses que podia fer i es va dedicar a ampliar sense pressa però sense pausa la llista de coses que estaven al seu abast. Als inicis la llista del no superava amb escreix la del sí. I un dia. Segur que sense ser cap hora especial ni sonant cap música de pel·lícula, la llista tota sola es va capgirar per sempre. I des d’aleshores que es dedica a viure el millor que pot. És fill (un record per al seu pare, el gran Xavi Llovera que ens va deixar no fa gaire). És germà. Va ser marit. És un bon exmarit. És pare d’una jove preciosa. És amic (dels seus inseparables socis). És empresari. És un gran pilot de cotxes. És conferenciant. I s’ha acabat convertint en una de les marques més sòlides del país. Sempre he sospitat que l’Albert viu com viu perquè troba l’equilibri en aquesta agitació de projectes en la qual viu permanentment. Sempre he pensat que si deixés de pedalar (tot i no moure les cames pedala sense parar) el vindrien a visitar dubtes que el convertirien en vulnerable. I per això pedala i pedala. És la classe de persona que va decidir que de la nova situació, la cadira de rodes, se sortia per l’altre costat. Ni un pas enrere. Sempre endavant, sempre descobrint, sempre eixamplant els límits de les seves cartes de navegació. I tot això, l’Albert Llovera ho ha fet sense desfigurar-se. Somrient a tothom pel carrer i lluint andor­ranitat sense complexos allà on va. Dues rodes o dues cames, tant se val. En essència és la mateixa persona que estava, just abans de l’accident, en aquell calaix de sortida a Sarajevo l’any 1985. Sempre generós. Igual quan lluitava per tenir una portada de Diari com ara que té les que vol. I el que és més important, es tracta d’una persona que avança, prospera, arrisca i, Oh Miracle!, s’alegra i molt de les victòries de la resta. I tot això sense artificis, ni mandangues estil Bucay i Coelho, tot molt normal. I per què avui un article sobre l’Albert Llovera? Perquè en el fons no va d’ell. Va del seu exemple. Va de nosaltres, de la llarguíssima llista de persones que diuen que l’admiren i que queden encisats per tanta autenticitat però que no dediquen ni un segon de la seva vida a intentar aplicar a les seves vides ni una mica de la filosofia lloverística. Possiblement ser Albert Llovera sigui impossible, en surt un cada molt temps, però mentre intentes assemblar-t’hi una mica ja estaràs incomodant els guardians de l’status quo. I si molts intentem viure com Llovera, segur que algun dia, a cap hora especial i sense sonar música de pel·lícula, aquest país deixarà d’amagar-se espantat i tremolant quan parlen d’ell i traurà el cap sense por de rebre un calbot.