Confiança, bàsquet MoraBanc!

Mentre equips al mig de la taula aconsegueixen triples consecutius llançats en ple desequilibri, donant la volta al marcador en els últims segons dels darrers quarts, la nostra afició, veu els jugadors i la banqueta entre perplexa i ensorrada, entre interrogants i carrerons que semblen sense sortida a la pissarra Velleda. I és comprensible; les ratxes dolentes no agraden a ningú. De seguida els crits de suport i d’ànim de la incondicional afició, intenten fer fugir aquest desconcert, intenten des de les grades ésser el catalitzador d’un canvi en positiu. I tot i que dar­rerament no se’ns sent amb gaire contundència, en realitat ens morim de ganes de tornar a fer l’ona com a principis de temporada i estem amb ells també en els moments en què la cosa està de baixada. Darrere els retrets als àrbitres i les queixes a la babalà d’alguns aficionats, hi ha sobretot la passió per un equip i un rerefons de comprensió. Els colors són els colors. I la qualitat és la qualitat. I el nostre equip la té. La Laura diu que no han dormit bé –en to desenfadat– quan li demano què els passa. Potser hi ha quelcom d’això, al cap i a la fi els equips els formen persones, amb les seves pors i les seves passions... Mentrestant, la pilota rebota a la cistella, elevant-se per tornar a baixar i picar una altra vegada, no vol entrar, i una vegada més; com qui desfulla una margarida l’atzar avui ens diu que l’escoltem, que parem la nostra atenció un moment. Una i altra vegada es torna a fer veure. Miro els contraris i semblen –almenys per avui– tenir la confiança d’aquell qui té les coses clares al seu cap, les que es veuen i les que porta l’atzar o la causalitat, peti qui peti. I confien... I el marcador els dóna la raó. Les seves cistelles entren netes com redireccionades des d’un punt remot, malgrat tots els rebots venen avui cap a les nostres mans. Com pot ser? Potser ens calen petits reajustos, hàbits que s’han de canviar, reflexions que a vegades s’han de fer fora de pista, primer individualment en el silenci i amb la profunditat i el calat que requereixen, per veure’s reflectides després a l’exterior, a l’equip i a la pista. Parlo per experiències pròpies, estic bastant lluny de ser una experta en bàsquet. Una gran aficionada, això sí. Una idea viciada, un automatisme, pot entrar a l’equip com un hoste, i finalment acabar fent-se amb el control. Que comencem tots els partits per sobre en el marcador fins a quasi la segona part i després un estira i arronsa i una davallada cap al final, és un clar indicador que el partit no el guanya o el perd un jugador, ni l’àrbitre, ni una lesió, ni una jugada que no surt, sinó quelcom que força l’engranatge incidint al mateix punt. Calen segones lectures, canvi de perspectiva que ens porti a encertar. Potser allò que ens mostren els fets i els resultats no és més que la punta de l’iceberg de quelcom on no hi hem volgut entrar, i que ho hem de fer malgrat no ens agradi tant. Però sense pressions, ni dramatismes ni desgasts de finals de lliga; no hi ha lloc per a aquests petits diablets. La permanència no perilla. I ni que perillés, m’atreveixo a dir. El bàsquet s’ho val. De vegades només amb reconèixer i veure aquests petits desajustos, sense fer molt més, ja n’hi ha prou per atreure els canvis, uns canvis que ens poden portar a descobrir potencials inexplorats. Què en penseu? Tan sols un canvi d’ulleres amb reconciliació inclosa. Traiem-li serietat i cares llargues i donem-li la diversió i la bona energia que ha de tenir aquest esport tant maco i que busca l’afició ; i tots contents. I si guanyem, millor, és clar! Estic segura que podem tornar a gaudir de la sincronització i màgia d’un equip construït des del coratge i des de la confiança, i al màxim nivell. Amb l’espectacularitat del Beto i els seus salts propulsats cap a espais inexplorables per sobre la cistella. A l’Shreiner i la seva capacitat per reinventar-se amb independència dels jugadors als que hagi de dirigir i com estiguin. Al Sada, amb la seva visió de conjunt, tecnicitat i intuïció. Al Jons, fent filigranes sota del taulell i amb l’efectivitat prop de la cistella. Al coratge i rapidesa del Sergi Pino, Al canell trencat del Clark i els seus triples quan ningú no se’ls espera. A la serenitat del Luka Bogdanovic en moments clau, traduïda en punts i en assistències. Al David Navarro, amb els seus tirs de dos i de tres, fruits de la passió. Al Vojdan Stojanovski i les seves penetracions pertinaces cap a la cistella per acabar anotant. Al Joan Peñarroya, capaç de captar tots els estímuls i sintetitzar-los en una bona lectura. Al Shermadini i els seus rebots i la seva lluita sota la cistella, ganxos inclosos. El Holt, ràpid i professional malgrat la seva joventut. En fi. Segur em deixo titulars i no titulars, –disculpeu– no per això menys importants. Estic segura que ho podeu fer i que el vent torni a bufar a favor vostre. I que les ales de les urbans girls o de l’atzar, tornin a moure’s prop de les cistelles i creïn punts a la pista i als marcadors personals i de l’equip en conjunt. Força MoraBanc i visca el bàsquet!